*
*
CAMÍ DELS NYERROS
Fonaments històrics. La història dels nyerros a Catalunya
No podem parlar de nyerros sense nomenar el bàndol dels cadells, adversaris dels anteriors. Els cadells són originaris d'Arsèguel, domini familiar dels Cadell al comtat de la Cerdanya, el capitost del quals és, a finals del segle XVI, en Joan Cadell. Durant aquesta època les guerres privades del Rosselló estan poralitzades per aquestes dues nissagues. Aquest faccionalisme, profundament arrelat, durà més de mig segle i fou periòdicament renovat a través de la descendència familiar, resorgint amb noves formes: bandolers durant el Barroc, miquelets durant la Guerra de Separació.
Per a Elliott, aquestes rivalitats representen disputes faccionals entre la noblesa catalana, basades en enemistats i venjances, que arrossegaren altres estaments socials a participar-hi. La fidelitat a una bandositat o altra depenia de la tradició familiar. Aquestes parcialitats aristocràtiques representen lluites formulades en termes de venjança i honorabilitat ferida, que deixen entreveure la problemàtica d'una societat feudalitzada: la fragmentació del poder polític i militar i la pugna per aconseguir la renda senyorial de diferents territoris. A inicis del segle XVII existeix una connivència entre diversos senyors feudals, aristòcrates i diversos bandolers, que també rebien el suport de clergues, pagesos i vilatans, els quals veien en la figura del malfactor un amic dels pobres.
Xavier Torres apunta que hi havia una manca absoluta de programa o ideologia darrera d'aquestes parcialitats i que no responen a una contraposició entre feudalisme i democràcia o entre patriotes i espanyolistes, tal i com altres autors afirmen. Els dos bàndols es distingien per un emblema zoològic que portaven a la xarpa dels pedrenyals, en el cas dels nyerros un porquet, en el cas dels cadells un gos. Alguns autors han volgut trobar en aquests símbols un contrast social, com és el cas de Víctor Balaguer, el qual expressa que el gos simbolitza la servitud als senyors i presenta el bàndol dels porquets com un partit de connotacions populars i antisenyorials. Tot i així, ni la zoologia popular ni els bestiaris medievals ofereixen suficients elements per interpretar aquests símbols i oferir una explicació sòlida i ferma. Sembla ser que aquests emblemes responen més a una derivació zoològica adaptada dels noms dels llinatges familiars o de la baronia que permeté generalitzar-se espontàniament.
Durant tota la història del bandolerisme, el poder reial castellà tractà de reprimir, en períodes més durament que en altres, el faccionalisme de les comarques pirinenques i les accions dels saltejadors de camins. El període del virregnat d'Alburquerque (1616-1619) marcà un punt d'inflexió en la repressió del bandolerisme, ja que fomentaren les rivalitats entre els dos bàndols per tal de carregar contra ambdós, tot i així no s'aconseguiren eradicar les rivalitats. De fet, la figura d'en Serrallonga, el qual començà a bandolejar al 1622 revifà i capgirà la situació durant uns anys, però la davallada del bandolerisme semblava irreversible. Els nyerros i els cadells s'extingiren definitivament a finals de la Guerra de Separació i prengueren nova forma sota el nom de miquelets d'Espanya o miquelets de França.
A partir de la Guerra de Separació, els nyerros (la família Banyuls i les seus seguidors) passaren a col•laborar amb els Angelets de la Terra, un grup de pagesos rossellonesos, encapçalats per Josep de la Trinxeria i en Manuel Descatllar, que s'aixecaren contra la gabella de la sal establerta per l'Administració Francesa durant el segle XVII. La revolta tenia una marcada ideologia política: l'objectiu era alliberar els comtats de la Catalunya Nord del domini francès.
Joan Serra, com a bandoler, igual que en Perot Rocaguinarda tenia afany de lucre personal i ambdós eren malfactors i saltejadors de camins que robaven i executaven revenges en defensa dels drets de senyors feudals i d'alguns ordes religiosos. Bandolers com en Serrallonga mateix, en Rocaguinarda i en Tallaferro lluitaren també contra els virreis castellans que volien imposar la Unió d'Armes, dirigida pel comte-duc d'Olivares.
En Serrallonga començà a bandolejar al 1622 i morí al 1633, després de ser detingut a Santa Coloma de Farners i portat a Barcelona, on fou torturat, jutjat, penjat i esquarterat. La seva trajectòria com a bandoler dura onze anys, però la importància de la seva figura rau en el fet que fou l'últim gran bandoler català, cap de quadrilla i el seu personatge resumeix i concentra la llegenda acumulada d'un segle de bandidatge. Joan Serra respon al prototip folklòric de saltejador de camins, ja que era de procedència popular i mor tràgicament, tal i com ha de morir algú que viu fora de la llei. Altres bandolers, com Antoni Roca o Perot Rocaguinarda no han tingut el mateix destí en la mitologia pairal, ja que el primer fou un clergue convertit en bandit i el segon morí servint al Rei d'Itàlia, al qual havia passat a servir per salvar la pell.
La llegenda d'en Serrallonga ha arribat als nostres dies a partir de la tradició recollida a la plana de Vic i les Guilleries, tradició que s'ha materialitzat a través de cançons i del ball d'en Serrallonga, celebrat a tantes viles de Catalunya. La figura d'aquest bandoler gaudeix d'una gran popularitat, ja que s'atribueix a aquest personatge l'arquetip del bandoler fora de la llei, que robava a les tropes castellanes com a forma de revolta contra la imposició castellana. La conversió del personatge de lladre de pas a cabdill polític, a patriota, la devem a Víctor Balaguer, el qual va escriure teatre i novel•la des del punt de vista de la seva pròpia interpretació política. El Serrallonga de Balaguer està influenciat per la “comedia castellana” de Coello, Rojas i Vélez, la qual agafa alguns dels trets personals del bandoler, de tal manera que es reconeix la seva figura, però en fa un personatge universal i arquetípic de l'outlaw, el fora de la llei.