Afegeix-me a Favorits!

<b></b>
Mirador de Sant Joan de la Muntanya (Montblanc)

*
*
CAMÍ DELS NYERROS



Fonaments històrics.
La història dels nyerros a Catalunya


Quan mirem enrere i analitzem la història ens trobem davant d'un allau de dades, mescla de fets i personatges verídics, de llegendes i mites, d'històries tenyides de romanticisme literari i banyades d'interpretacions polítiques. La història que ha arribat fins als nostres dies, el que sentim com la història del nostre poble, no és res més que la selecció d'uns fets i la renúncia d'uns altres, no és res més que l'elecció feta des de la perspectiva social i política d'aquells que es trobaven al govern en un període determinat. Aquesta història, la dels nyerros i la d'en Serrallonga, estan tenyides d'interpretacions amb unes determinades tendències polítiques i socials posteriors als fets succeïts. Com ja és sabut, la història canvia en funció de qui ens l'expliqui.
Al llarg del segle XVII, Catalunya es convertí en un territori ocupat i de pas. Des del 1618, Espanya i França estaven immerses en l'anomenada Guerra dels Trenta Anys, en la qual les principals potències de l'època s'estaven disputant diferents territoris d'Europa central. Per a la Corona de Castella mantenir-se en aquest escenari representava un important desgast militar i econòmic, per aquest motiu al 1626, el primer ministre de Felip IV de Castella, el comte-duc d'Olivares, proposà la Unió d'Armes, un organisme militar per abastir l'exèrcit reial, tant econòmicament com amb el reclutament d'homes. Aquest projecte fou rebutjat a Catalunya en diverses ocasions per les Corts de Barcelona.
Durant els anys posteriors Catalunya es veié ocupada per l'exèrcit reial a causa de la seva situació estratègica, fet que suposà l'abús per part dels soldats dels béns de la població civil catalana. Aquesta situació s'anà agreujant amb el pas dels anys i generà un descontentament dels catalans respecte al govern de Castella, situació que explotà el dia del Corpus de 1640, conegut amb el nom de Corpus de Sang. Els pagesos revoltats assassinaren el virrei del moment i es rebel•laren contra les autoritats castellanes. A nivell institucional, la revolta es traduí en la conversió de Catalunya en una República lliure, encapçalada per Pau Claris, sota la protecció de França, segons la paraula del primer ministre francès, el Cardenal Richelieu. Lluís XIII, Rei de França, esdevingué Comte de Barcelona. Al 1644, Lleida i Barcelona caigueren altra vegada en mans del poder castellà, posant fi així a la Guerra de Separació.
Les disputes entre França i Castella duraven ja des de feia anys i anaven tenyint diversos conflictes localitzats: al 1648, la Pau de Westfalia, que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys, suposà l'annexió per part de França d'Alsàcia i Lorena, territoris que s'interposaven a la ruta terrestre que unia les conquestes castellanes d'Itàlia fins a Flandes. Això suposà un revés per a la Corona de Castella, la qual donà suport als insurrectes que es rebel•laren contra el Rei de França, tal i com França havia fet fa uns anys amb els catalans. La guerra entre Felip IV de Castella i Lluís XIV de França durà fins a l'estiu del 1659, moment en què les dues potències signen el Tractat dels Pirineus, el qual determina que els comtats del Rosselló i del Conflent passen a pertànyer a la Corona de França.
En aquest escenari polític s'emmarca el bandolerisme català, ubicat a les comarques prinenques i de l'interior de Catalunya. L'historiador Xavier Torres defineix la figura del bandoler com a seguidor o partidari (armat) d'un bàndol o parcialitat feudal, així com també malfactor rural específic: saltejador de camins. Dos dels bandolers més coneguts, en Perot Rocaguinarda i en Serrallonga responen a ambdues definicions.
Els protagonistes d'aquesta història són els nyerros, i més concretament en Joan Sala i Ferrer, més conegut com a Serrallonga, però ni l'origen dels nyerros ni el seu propòsit com a grup o bandositat ni la figura d'en Serrallonga estan mancats de polèmica i controvèrsies entre diferents literats i historiadors. Inicialment, nyerro designava qualsevol seguidor o bandoler d'una de les tantes parcialitats locals existents durant el segle XVI, en aquest cas la baronia de Nyer, situada al comtat del Rosselló i pertanyent a la família dels Banyuls. Per extensió, nyerro designava també als vassalls i habitants d'aquesta baronia. Durant els segles posteriors, els nyerros aniran apareixent en l'escenari polític i social revoltant-se contra la imposició castellana, com és el cas de Tomàs de Banyuls i d'Orís, el qual s'enfrontà contra les tropes castellanes durant la Guerra dels Segadors al costat de Pau Claris i de la Generalitat.

No podem parlar de nyerros sense nomenar el bàndol dels cadells, adversaris dels anteriors. Els cadells són originaris d'Arsèguel, domini familiar dels Cadell al comtat de la Cerdanya, el capitost del quals és, a finals del segle XVI, en Joan Cadell. Durant aquesta època les guerres privades del Rosselló estan poralitzades per aquestes dues nissagues. Aquest faccionalisme, profundament arrelat, durà més de mig segle i fou periòdicament renovat a través de la descendència familiar, resorgint amb noves formes: bandolers durant el Barroc, miquelets durant la Guerra de Separació.

Per a Elliott, aquestes rivalitats representen disputes faccionals entre la noblesa catalana, basades en enemistats i venjances, que arrossegaren altres estaments socials a participar-hi. La fidelitat a una bandositat o altra depenia de la tradició familiar. Aquestes parcialitats aristocràtiques representen lluites formulades en termes de venjança i honorabilitat ferida, que deixen entreveure la problemàtica d'una societat feudalitzada: la fragmentació del poder polític i militar i la pugna per aconseguir la renda senyorial de diferents territoris. A inicis del segle XVII existeix una connivència entre diversos senyors feudals, aristòcrates i diversos bandolers, que també rebien el suport de clergues, pagesos i vilatans, els quals veien en la figura del malfactor un amic dels pobres.

Xavier Torres apunta que hi havia una manca absoluta de programa o ideologia darrera d'aquestes parcialitats i que no responen a una contraposició entre feudalisme i democràcia o entre patriotes i espanyolistes, tal i com altres autors afirmen. Els dos bàndols es distingien per un emblema zoològic que portaven a la xarpa dels pedrenyals, en el cas dels nyerros un porquet, en el cas dels cadells un gos. Alguns autors han volgut trobar en aquests símbols un contrast social, com és el cas de Víctor Balaguer, el qual expressa que el gos simbolitza la servitud als senyors i presenta el bàndol dels porquets com un partit de connotacions populars i antisenyorials. Tot i així, ni la zoologia popular ni els bestiaris medievals ofereixen suficients elements per interpretar aquests símbols i oferir una explicació sòlida i ferma. Sembla ser que aquests emblemes responen més a una derivació zoològica adaptada dels noms dels llinatges familiars o de la baronia que permeté generalitzar-se espontàniament.

Durant tota la història del bandolerisme, el poder reial castellà tractà de reprimir, en períodes més durament que en altres, el faccionalisme de les comarques pirinenques i les accions dels saltejadors de camins. El període del virregnat d'Alburquerque (1616-1619) marcà un punt d'inflexió en la repressió del bandolerisme, ja que fomentaren les rivalitats entre els dos bàndols per tal de carregar contra ambdós, tot i així no s'aconseguiren eradicar les rivalitats. De fet, la figura d'en Serrallonga, el qual començà a bandolejar al 1622 revifà i capgirà la situació durant uns anys, però la davallada del bandolerisme semblava irreversible. Els nyerros i els cadells s'extingiren definitivament a finals de la Guerra de Separació i prengueren nova forma sota el nom de miquelets d'Espanya o miquelets de França.

A partir de la Guerra de Separació, els nyerros (la família Banyuls i les seus seguidors) passaren a col•laborar amb els Angelets de la Terra, un grup de pagesos rossellonesos, encapçalats per Josep de la Trinxeria i en Manuel Descatllar, que s'aixecaren contra la gabella de la sal establerta per l'Administració Francesa durant el segle XVII. La revolta tenia una marcada ideologia política: l'objectiu era alliberar els comtats de la Catalunya Nord del domini francès.

Joan Serra, com a bandoler, igual que en Perot Rocaguinarda tenia afany de lucre personal i ambdós eren malfactors i saltejadors de camins que robaven i executaven revenges en defensa dels drets de senyors feudals i d'alguns ordes religiosos. Bandolers com en Serrallonga mateix, en Rocaguinarda i en Tallaferro lluitaren també contra els virreis castellans que volien imposar la Unió d'Armes, dirigida pel comte-duc d'Olivares.

En Serrallonga començà a bandolejar al 1622 i morí al 1633, després de ser detingut a Santa Coloma de Farners i portat a Barcelona, on fou torturat, jutjat, penjat i esquarterat. La seva trajectòria com a bandoler dura onze anys, però la importància de la seva figura rau en el fet que fou l'últim gran bandoler català, cap de quadrilla i el seu personatge resumeix i concentra la llegenda acumulada d'un segle de bandidatge. Joan Serra respon al prototip folklòric de saltejador de camins, ja que era de procedència popular i mor tràgicament, tal i com ha de morir algú que viu fora de la llei. Altres bandolers, com Antoni Roca o Perot Rocaguinarda no han tingut el mateix destí en la mitologia pairal, ja que el primer fou un clergue convertit en bandit i el segon morí servint al Rei d'Itàlia, al qual havia passat a servir per salvar la pell.

La llegenda d'en Serrallonga ha arribat als nostres dies a partir de la tradició recollida a la plana de Vic i les Guilleries, tradició que s'ha materialitzat a través de cançons i del ball d'en Serrallonga, celebrat a tantes viles de Catalunya. La figura d'aquest bandoler gaudeix d'una gran popularitat, ja que s'atribueix a aquest personatge l'arquetip del bandoler fora de la llei, que robava a les tropes castellanes com a forma de revolta contra la imposició castellana. La conversió del personatge de lladre de pas a cabdill polític, a patriota, la devem a Víctor Balaguer, el qual va escriure teatre i novel•la des del punt de vista de la seva pròpia interpretació política. El Serrallonga de Balaguer està influenciat per la “comedia castellana” de Coello, Rojas i Vélez, la qual agafa alguns dels trets personals del bandoler, de tal manera que es reconeix la seva figura, però en fa un personatge universal i arquetípic de l'outlaw, el fora de la llei.