SENDERS DE GRAN RECORREGUT

TEMPORADA 2013 – 2014

   Camins de Tramuntana
"dels nyerros als maquis"

Del Cap de Creus al Canigó per la serralada pirinenca

Segona part:     Sant Llorenç de Cerdans - Pica del Canigó*****

3a etapa.     Beget - Puig de Comanegra - Beget    (19,050 kms)

Ascensió al Puig de Comanegra des de Beget, talaia de l'Alta Garrotxa, en un bellíssim i complet recorregut circular amb magnífiques panoràmiques
 

Diumenge, dia 2 de febrer

Una de les excursions més interessants que es poden fer per l’Alta Garrotxa és, sense cap mena de dubte, l’ascensió al cim del Comanegra. És el cim més alt de la comarca de la Garrotxa i un dels més importants i concorreguts, donada la seva facilitat d'ascens. Muntanya fronterera amb la Catalunya Nord, té dos vessants molt diferenciats. Per la banda sud no hi ha cap tipus de vegetació, en canvi pel nord, hi ha una fageda impressionant. Tot i això, el millor que ens ofereix aquesta muntanya és la seva carena. Des d'ella s'obtenen unes vistes impagables. L'itinerari proposat, amb sortida i arribada a Beget, recorre íntegrament la Carena de Ricolta, sota els Cingles de la Gralla, fins a la pista que duu a les Basses de Monars, la carena del Comanegra i tota la Serra Llarga de Monars fins a l'històric Coll de Malrem.

El Canigó des del Puig de Comanegra

Arranquem des del pintoresc llogaret de Beget (541 m), tot prenent la pista que marxa en marcada direcció oest cap el Collet del Sunyer (675 m) on arribarem amb suau ascens, deixant el mas del Sunyer a l'esquerra. Assolit el collet, girarem sobtadament a l'esquerra per començar a resseguir la Carena de Ricolta. Anirem ascendint sota els Cingles de Migdia, cavalcant entre el Clot de les Falgueres i el barranc de Can França a la vessant nord-oest, i el Torrent de Bellestil a la vessant sud-est, fins arribar al Collet del Clotic (973 m); a la nostra dreta tenim el Turó del Clotic (1.021 m). Des d'aquest coll, continuarem pel fil de la carena que recorre els Cingles de la Gralla, tot travessant uns frondosos boscos d'alzinars, i des  d'on gaudirem  de belles  vistes sobre el  Ripollès i  l’Alta Garrotxa, per arribar tot seguit al proper Coll del Boix (1.172 m), punt on enllaçarem amb la pista que mena a les Basses de Monars. Seguirem un bon tram de pista fins arribar a l'esmentada bassa, situada al Coll Ferriol (1.284 m), moment que aprofitarem per descansar.

Des de la Bassa de Monars, enfilarem definitivament el costerut camí que remunta per la pala sud del Puig de Comanegra, en el tram conegut com el Camí dels Triaders, i que ens menerà fins al cim del Puig de Comanegra (1.557 m), cim més alt de la Garrotxa (vèrtex geodèsic). Les vistes sobre els Pirineus mediterranis, el Vallespir, el Ripollès i la Garrotxa són simplement superbes. Assolit el cim, descendirem suaument per la carena fronterera que marxa en marcada direcció nord-oest. Un entretingut primer tram de carena, amb algun tram vertiginós, sense dificultat aparent (si les condicions del terreny són bones), ens portaran al magnífic indret del Pla de la Primavera, que dóna pas immediatament a la Collada Fonda (1.326 m). El camí per aquesta carena és un plaer per a tots els sentits. Les panoràmiques sobre el Comanegra a l'est, sobre els Pirineus a l'oest, sobre la magnífica fageda al nord, i sobre el terreny trencat i muntanyós del sud, són una companyia immillorable, espectacular. Ja per terreny més franc, i entre uns boscos de boix i de faig d'inusitada bellesa, recorrerem el tram de la Serra Llarga de Monars, tot passant pel cim de Bordellat (1.391 m), on més d'un, si està mullat, pot acabar estavellat.
 

El Comanegra des del Puig de les Bruixes

Des d'aquest cimet, encetarem un perllongat descens, seguint la carena fronterera, tot creuant uns frondosos boscos de conte de fades, fins arribar a l'ampli i històric Coll de Malrem (1.134 m), just en el punt que s'uneixen la Catalunya del Nord i la del Sud, i la Garrotxa i el Ripollès amb el Vallespir. Un coll de reconeguda bellesa i pas històric del Camí de l'Exili Republicà on trobarem la famosa muga fronterera 521. Per aquí passa el GR 83 (Mataró - Canigó - Prada de Conflent, la Ruta de l'Exili). És un bon lloc per seure-hi, reposar i respectar el silenci de la natura i de la història. Tot seguit, girarem vers el sud i seguirem per una agradable i llarga davallada, tot passant sota el Cingle Blanc, fins al Coll de Golofreu (970 m), on hi ha l'Oratori de Sant Antoni de Can França, i on podrem fer una pregària agraint al sant que hem arribat fins aquí sans i estalvis. Acabarem amb un breu tram de descens per un magnífic camí empedrat pràcticament en la seva totalitat, un camí que desprèn història. Si les pedres del seu enllosat parlessin ens parlarien de contrabandistes, d'exiliats, de refugiats, de traginers... A la vegada, des d'aquest  camí gaudirem  d'unes vistes d'ocell  sobre Beget i l'Alta Garrotxa úniques, impressionants. Després de passar pel Camp Rodó i el Grau del Riu de Can França, arribarem de nou a l'idíl·lic poblet de Beget. Final de la tercera etapa dels Camins de Tramuntana (2ª part).

 

INFORMACIÓ DESTACADA

Dificultat:  **

Desnivells acumulats aproximats:   (+ 1.242 m) (- 1.242 m).

  

Organitza: Vocalia de Senders.

 

Vocals:  Manel Cajide i Enric Cortés

Full de ruta 3ª etapa, Beget - Comanegra - Beget

Track GPS 3ª etapa, Beget - Comanegra - Beget

Àlbum de fotos 3ª Etapa,  Beget - Comanegra - Beget

El Coll de Malrem i la muga 521

De la Garrotxa al Vallespir, caminarem per terres aspres, vessants rocoses de l’Alta Garrotxa on el Comanegra i el Bassegoda, com a sentinelles amatents ens permetran travessar la línia arbitrària que marca el pas cap a França, una frontera capriciosa i imaginària que va esdevenir com a conseqüència del Tractat dels Pirineus i que va partir en dos un mateix paisatge i una història comuna. El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 9 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i Lluís XIV de França i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Els francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums del territori van cedir a França el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya a canvi de conservar els territoris de Flandes, que més tard perderen igualment. Val a dir que Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats i els ho va amagar oficialment fins a les Corts de Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori des de 1660.

El 1856 arran del Tractat de Baiona es va decidir senyalitzar la frontera entre França i l’estat espanyol amb 602 mugues, des del Cantàbric fins el Mediterrani. En aquest sentit, es va col.locar la muga número 1 a Txapitelakoarria a sobre d’un penyassegat entre Biriatou, Irún i Bera de Bidasoa i la muga 602 es va col.locar dins la Cova Foradada, una cova arran de mar entre Portbou i Cervera. Al coll de Malrem, un molló de pedra assenyala el pas fronterer amb França, és la muga 521, testimoni silenciós al llarg dels anys de tot aquell pas d'infants, dones i homes en la seva fugida abans d'arribar a la frontera, l'any 1939, el Camí de l'Exili.

Avui el camí ens porta fins la Catalunya Nord, avui fem part del Camí de l'Exili. Quan el fem per esbarjo i ben equipats, pensem com el van haver de fer aquella gent que havia de marxar del seu país sense res, fugint de les tropes franquistes i amb unes temperatures gèlides. A continuació, parlarem dels fets dels quals va ser testimoni, a principis de febrer de 1939, la muga 521, ubicada al Coll de Malrem.

En el mes de febrer del 1939, les tropes franquistes van ocupar tota la frontera pirinenca, impedint el pas, com a mínim, per les principals vies de comunicació. Les tropes republicanes ja havíen perdut la guerra i era l’hora de la retirada, de l’exili per un munt de gent que no volia renunciar a la seva llibertat, però sobretot no volia renunciar a la seva vida. A corre-cuita,  pràcticament només amb les pertinences que hi caben en un farcell i amb algun animal que pensaven fer servir com a moneda de canvi una vegada creuessin la frontera per aconseguir allotjament i una mica de menjar, més de 450.000 persones van creuar la frontera aquells dies de febrer pel coll d’Ares, el coll de Malrem, el coll de Lilla, el Pertús i Portbou. De tots aquells colls o passos, el de Malrem era el més dificultós, no pas per la seva altitud o accidents excepcionals, sinó perquè l’aproximació i el creuament s’havien de fer a peu. Unes cinc mil persones van triar la ruta Olot-Oix-Beget-Coll de Malrem-La Menera-Prats de Molló, i van arribar a La Menera, un petit poble de la Catalunya Nord, el més meridional de l'estat francès de poc més de 300 habitants en aquells anys, on van trobar ajuda i aixopluc.

Es destinà l’escola per a la gent més delicada. La Casa de socors de Sant Vicenç de Paul es va convertir en hospital per als malalts. El poble va demanar ràpidament ajuda a les poblacions veïnes. Els més de 5.000 republicans que ho van fer pel Coll de Malrem es varen ajuntar al Coll de la Guilla amb molts altres que havien travessat la frontera pel Coll d’Ares, i des d’aquí ja va ser una corrua trista i dolorosa d’homes, dones i criatures que davallaren fins arribar a Prats de Molló cap un destí incert. Els pobles per on passava la riuada d’exiliats, feien el que podien, hem de tenir en compte que a Beget només hi havia unes poques dotzenes de veïns, a La Menera 300 habitants i a Prats de Molló no passaven de 1000 i malgrat que feien mans i mànigues per donar aixopluc i una mica de menjar als nouarribats, en poques hores la situació els va desbordar. Després de demanar ajuda a les poblacions veïnes, les autoritats franceses van decidir habilitar diferents camp de refugiats, el més important a Argelers, on els exiliats van continuar amb les seves penalitats, en unes condicions infrahumanes, passant fred, gana, sense letrines, sense una trista infermeria… fet que va desembocar amb molts casos de disenteria... I la història no feia més que començar... l’esclat de la 2ª guerra mundial al cap d’uns mesos, comportà que molts altres seguiren creuant la frontera per aquells mateixos passos, per seguir lluitant o, simplement, per sobreviure.

Avui, al coll de Malrem un filat, que impedeix el pas de les vaques, es pot considerar que fa de barrera entre els dos països; això sí, una barrera tan feble com va ser l’actitud dels qui van permetre que un país quedés esquinçat per la meitat. En aquest punt, no podem deixar de tenir un record i un pensament per als qui van travessar aquest pas a finals del mes de gener del 1939, en unes condiciones físiques prou dolentes, i en un moment de l’any on el fred, la neu i el mal temps encara ho van complicar molt més. Segons expliquen les cròniques de l’època, aquell hivern va ser molt rigurós, per tant, ja ens podem imaginar la duresa de la travessa feta entre altres per persones grans i nens, deprimits per haver de deixar la llar, famèlics i morts de fred. Avui, el veure’ns allà mateix, en aquell mateix indret, una esgarrifança ens recorre la pell. És un bon lloc per seure-hi, reposar i respectar el silenci de la natura i de la història.

Tot plegat, un fet increïble i abominable que va passar ara fa tot just 73 anys i que mai més no s’hauria de repetir, ni a Europa ni a cap racó del món, i malauradament ben entrat el segle XXI en aquest planeta encara hi ha molts exilis, exiliats, èxodes i refugiats.