SENDERS DE GRAN RECORREGUT
TEMPORADA 2013 – 2014
Camins de Tramuntana"dels nyerros als maquis"
Del Cap de Creus al Canigó per la serralada pirinenca
Segona part: Sant Llorenç de Cerdans - Pica del Canigó*****
2a etapa. Sadernes - Beget (20,090 kms)
Una espectacular passejada per l'Alta Garrotxa, entre Sadernes i Beget, vorejant imponents cingles i gaudint de belles joies romàniques
Diumenge, dia 20 d'octubre
En aquesta segona etapa dels Camins de Tramuntana, iniciarem una remuntada des de Sadernes a buscar els cingles de l'Escaler de la Masó, passant primer pel petit nucli de Talaixà; tot seguit ens acostarem al Tossal de Meians i al Tossal Gros, per descendir a Sant Miquel d'Hortmoier. Descobrirem roures monumentals, i, acompanyats en tot moment per la riera de Beget, passarem per l'Escaladuix i la Balma dels Gitanos fins arribar al pintoresc poblet de Beget, extasiats per la bellesa del paisatge i les vistes espectaculars.
Els primers tres quilòmetres des de Sadernes seran repetició del final de l'etapa anterior, doncs haurem de remuntar fins a les Passeres de la Farga, punt per on vem passar la primera etapa.
 |
Santa Cecília de Sadernes
|
Sortim de Sadernes (307 m) i tornarem a remuntar la pista, camí de Sant Aniol. Deixem a l'esquerra l'església romànica de Santa Cecília i en suau ascensió passem pel Pont del Pas dels Aures (275 m) i el Portell d'en Roca, fins arribar al Pont de Valentí (312 m) que creuarem. A l'altra banda del pont trobem l'enrunat Hostal de Ca la Bruta. Aquí encetem un camí paral·lel a la riera de Sant Aniol, que seguirem cap a les Passeres de la Farga, on trobem de nou la pista. Seguirem ara aquesta pista cap a ponent, que es converteix en un sender, tot remuntant cap el Grau Sadidorta (510 m), el Coll de Talaixà i el petit nucli de Talaixà (755 m), on hi ha un rústec pal indicador de les diferents rutes que vénen a parar fins aquest indret. A la nostra dreta trobem el refugi lliure de Talaixà, antiga casa pairal adaptada per servir d'aixopluc als escursionistes, i un xic més amunt l'ermita preromànica de Sant Martí, datada el segle IX. Aquí trobem els senynals del GR 11 que ve del Bassegoda i es dirigeix a Beget. Des d'aquest punt, podem gaudir d'unes vistes espectaculars de l'entorn que ens envolta: pel cantó que hem pujat destaquen el Bassegoda, el Martanyà i els Cingles de Gitarriu i per l'altra banda, la Vall d'Hortmoier, la Serra de Bestracà i al fons a la dreta el Puig de Comanegra. A Talaixà, qui trobi la clau per aconseguir que la font ragi, tindrà un premi extra! (i si ningú no troba la clau ens quedarem sense aigua!).
 |
Pas de la Barra
|
Passem pel costat d'uns roures monumentals i comencem a resseguir la riera de Beget. Amb suau ascens revoltarem el Cingle Roig i la Balma dels Gitanos (505 m), des d'on remuntarem cap a la Lleixa d'en Tirapets i l'Escaladuix, entrant de ple a la comarca del Ripollès. Per un tram més planer, i ja sense ensurts, enllaçarem amb el traçat del GR 11 i farem un agradable camí cap el Pla de Can Batlle i el Pont d'en Quelet (477 m) fins arribar al petit i pintoresc poble de Beget (541 m). Presideix l’entrada la magnífica església romànica de Sant Cristòfor de Beget, del segle XII que guarda zelosament la Majestat de Beget, una talla romànica de Crist Majestat vestit amb la túnica i única del seu estil a Catalunya, també del segle XII. Final de la segona etapa dels Camins de Tramuntana (2ª part).
INFORMACIÓ DESTACADA
Dificultat: **
INFORMACIÓ DESTACADA
Desnivells acumulats aproximats: (+ 1.158 m) (- 971 m).
Organitza: Vocalia de Senders.
Vocals: Àngel Vela i Manel Cajide
L'Alta Garrotxa és un terreny intricat, feréstec i inhòspit. La petja humana hi és ben notòria des d'antany, però la duresa del terreny i la falta d'accessos fàcils n'ha foragitat bona part de la població. Si bé la majoria de masies han quedat en estat d'abandó o pitjor encara, de ruïna, l'entorn natural conserva una bellesa salvatge que en pocs altres llocs es pot assaborir.
La Vall d'Hortmoier és una vall preciosa enclavada entre les serres del Bestracà, les crestes del Ferran i el vessant sud del Puig de Sant Marc i el pic de les Bruixes, a l'Alta Garrotxa. Com tota aquesta zona, és una terra feréstega, amb desnivells importants i passos compromesos que sovint fan que la petja tingui una certa dificultat, però això sí, carregada de llocs bellíssims, de pau i de tranquil·litat. La petita i paradisíaca Vall d'Hortmoier, esmentada ja l'any 972, era un llogarret que abans de les pestes de 1348-49 degué tenir un mínim de deu parroquians. Així ho permet suposar la petita església romànica del segle XI encara existent, però tancada en aquell immens despoblament actual. Arrasada la població remença per les terribles epidèmies de pesta, les talles imposades per la Sentencia Arbitral de Guadalupe, ens recorden l'existència d'un mas a Hortmoier, que recull també el fogatge de 1497, com a testimoni de l'existència d'una comunitat camperola més nombrosa en els segles anteriors a les epidèmies esmentades.
La Vall d'Hortmoier és recorreguda pel riu Beget. Passat l'Escaladuix, el riu es remansa. El seu curs es fa sinuós i tranquil. La vall és verda i plena de bucòlica placidesa, limitada a migdia per l'enasprada i vertical serra de Bestracà, a tramuntana per la serra de Talaixà i a llevant pels imposants i blanquinosos cingles de Ferran. Prop de l'aigua, els magnífics roures del Pla de Plancesilles i, un xic més amunt, en un pujolet, l'església de Sant Miquel d'Hortmoier, antiga possessió del monestir conflentí de Sant Miquel de Cuixà, ofereixen una festa major als ulls de l'excursionista que recorre l'indret sense fer remor, en absolut silenci. En el seu trànsit per la vall, el riu ha rebut, per l'esquerra, el cabal de les rieres de Monars, del Toll i de les Teixoneres, abans de llançar-se rebent el fons del pas d'Escales. Ara, la pista forestal discorre paral·lela al corrent, a bona alçada, pel costat dret. Pero el vell camí de bast ho feia per l'altra banda, pel repeu dels cingles de Ferran i a un nivell força més alt que la pista actual. Podem assegurar que la visió de la fondalada espaordeix, tant per la profunditat com per la verticalitat de les parets de roca. A més de pas d'Escales, hom l'anomena també el pas dels Liberals. Segons César August Torras, durant la primera guerra carlina, hi foren estimbats bon nombre de presoners liberals. Pocs metres més avall, després de la palanca d'Agafa l'Ase, ajunten les seves aigües les rieres de Beget i d'Oix.
Pels vols dels anys setanta, la darrera edificació habitada: La Masó, fou abandonada i Talaixà es queda buit, essent visitada tan sols pels ramaders, caçadors i excursionistes aventurers. Però, molt lluny de l'abandó que semblava irremeiable, als anys 80 l'Alta Garrotxa passa a ser recolonitzada. Hippies i neorurals adquireixen les antigues masies i tornen a donar vida a les valls garrotxines.
Apareix llavors un personatge clau en la història de Talaixà: Rodrigo Gómez Rodríguez, conegut popularment com en “Rodri”. En “Rodri”, va néixer a Huelva el 1914, on va fer de miner, després de guàrdia civil, i ja a Catalunya, de paleta. Ell, i un seu amic, adquireixen dues ruïnoses edificacions a Talaixà amb la intenció de reconstruir-les per habitar-les i fer una cantina.
Al 1988, una empresa privada: Ormoier S.A. adquireix la totalitat de la Vall d'Hortmoier per convertir-la en un vedat de cacera. Ràpidament, centenars de metres de tanques de filferro cinegètic bloquegen el pas de veïns i excursionistes. Neix, llavors, un moviment de defensa popular per aturar la privatització de la zona. Sota el lema “Si vas a Ormoier, porta alicates” el Grup de Defensa de la Vall d'Hortmoier, que aplegava 37 entitats, entre ecologistes, polítics i sindicats, intenten aturar la barbàrie, malauradament, sense gaire èxit.
A principis dels 90 la lluita continua. I en Rodri, aquell ermità nouvingut, ara tot sol, doncs el seu soci abandonà la idea d'instal·lar-se a Talaixà, és qui resisteix, fins i tot sota amenaça de mort, a les contínues instigacions per part dels caçadors i d'en “Racionero”, el terratinent propietari de la Vall. En Rodri, s'associa amb el Centre Excursionista d'Olot, i els hi cedeix una de les seves propietats amb la idea de fer un refugi excursionista. A canvi, en Rodri rebia una bossa d'aprovisionament cada segon dissabte de mes. S'atura d'aquesta manera
L'església de Sant Miquel d'Hortmoier és a prop de la masia del Ripoll, a l’esquerra de la riera de Beget i accessible des d’Oix per una pista de terra regular, en un paratge de singular bellesa. La descripció tècnica de l'església ens diu: edifici romànic, bastit cap a finals del segle XI, d’una sola nau, volta apuntada, campanar de cadireta i absis semicircular situat a sol ixent, amb finestra central i cornisa. La porta de la façana de ponent està modificada i és estreta i rectangular, damunt la qual hi ha una finestra i l’airosa espadanya de doble obertura. A mig dia d’aquesta façana, té dues finestres de doble baix (en total l’edifici en té dues al mur sud, una a l’absis i una a ponent) i cornisa.
Per als qui estimem els espais naturals, la Vall d’Hortmoier, perduda al cor de l'Alta Garrotxa, és un indret molt especial que et fa sentir el batec de la natura i de la vida, el silenci i el pas del temps. Dels tres roures de l’Hortmoier se’n conserven dos, i diuen que un d’ells l’havia marcat no se sap quin rei per abastir fusta per a la marina reial. Probablement la distància i les dificultats d’accés els en van fer desdir. Quina sort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada