SENDERS DE GRAN RECORREGUT
TEMPORADA 2012 – 2013
Camins de Tramuntana"dels nyerros als maquis"
Del Cap de Creus al Canigó per la serralada pirinenca
2a etapa. Port de la Selva - Colera (24,360 kms)
El Monestir de Sant Pere de Rodes i el Castell de Verdera, amb remullada a les platges de la Badia de Garbet
**Primera part: Cap de Creus – Sant Llorenç de Cerdans*****
El Monestir de Sant Pere de Rodes i el Castell de Verdera, amb remullada a les platges de la Badia de Garbet
Diumenge, dia 18 de novembre
La segona etapa dels Camins de Tramuntana serà una llarga i preciosa travessa pel Parc Natural del Cap de Creus, des del Port de la Selva fins a Colera, a l'extrem de llevant de la serra de l'Albera, on aquesta serralada pirinenca pren contacte amb la mar. Sens dubte, el punt fort és la preciosa ascensió al Castell medieval de Sant Salvador de Verdera, el punt més alt de la serra de Rodes, i al Monestir de Sant Pere de Rodes per l'antic camí que puja des del poble de la Selva del Mar, des d'on fruirem d'una meravellosa visió de tot el Cap de Creus, el Golf de Roses i el Canigó al fons.
 |
Castell de Sant Salvador Saverdera
|
Arranquem del moll de la Timba, al bell mig del Port de la Selva, a 0 metres d'alçada. Anirem a buscar l'antic camí que històricament unia el Port de la Selva i el poble, ja més muntanyenc, de La Selva de Mar (48 m). Entrem a la població travessant la riera de la Selva. La vila és al fons de la vall, en un racó obert vers la mar només per llevant, de la qual dista 2 km, encaixada entre els vessants escarpats de les serres que l'envolten i amb la característica silueta del castell de Verdera que domina el paisatge. Després d'una curta aturada per menjar quelcom a l'hostal de l'Arengada, sortim del poble pel carrer de la Font en direcció sud, a buscar el Coll del Molí (79 m), i que ens menerà al mas de l'Estela (117 m), a la dreta del camí. Una curta remuntada ens porta a trobar la pista forestal que condueix, tot pujant, al Coll de Sant Genís (358 m), lloc des d'on ja disposem d'una vista superba de tota la badia de Roses i la plana empordanesa. Al coll s'acaba la pista i prenem l'estret sender que ara gira cap el nord-oest i que remunta cap el Coll de la Jacona. Passem a prop de les coves de la Jacona i del Rellotger i assolim el coll (485 m). Som al bell mig de la serra de Rodes. Amb una breu remuntada per sender poc fressat assolim el cim del Puig de Queralbs(618 m). A partir d'aquest punt, encetem la cavalcada de la Serra de Verdera, on cal anar a buscar el millor pas pel camí, a vegades un xic perdedor. Tot pujant, arribem sota la bretxa del Puig de Sant Salvador. Passem pel Coll de Les Palomeres (655 m), i per uns graons rocallosos assolim el cim amb el vèrtex geodèsic de Sant Salvador Saverdera (670 m), punt més alt de la serra de Rodes, espina dorsal del Cap de Creus. Des d'aquest punt, la vista sobre les runes del castell de Sant Salvador amb tota la costa, des de la Badia de Roses, passant pel Cap de Creus, fins a la Punta de Cap Ras, és del tot superba. Continuem per un breu tram de carena i en pocs minuts arribem al Castell de Sant Salvador Saverdera, una fortalesa, en el seu temps, inexpugnable. El castell de Verdera és un castell roquer que apareix esmentat per primera vegada als documents conservats l'any 904, com a possessió dels comtes d'Empúries. Encara que això permet suposar que aquest castell ja existia almenys durant el segle IX, l'arqueologia demostra que sobre la carena de la Verdera hi havia hagut una fortificació des d'època remota.
 |
Platja de Garbet
|
Encetem el descens per la carena que ràpidament ens portarà fins al Monestir de Sant Pere de Rodes. Passem pel Coll de la Verdera (636 m) i el Coll del Mosquit (604 m), i tot davallant arribem a les construccions del monestir de Sant Pere de Rodes (520 m), amb un domini visual de la badia del Port de la Selva i la mar d'Amunt (part nord del Cap de Creus), a més de bona part del Massís del Cap de Creus. Es desconeix el veritable origen del monestir, que va ser motiu d'especulacions i llegendes en el passat, com ara la de la seva fundació per monjos que desembarcaren a la zona amb les restes de sant Pere i altres sants, amb la comesa de custodiar-les per no ser profanades per les hordes bàrbares que amenaçaven d'atacar Roma. Passat el perill, el papa Bonifaci IV hauria ordenat construir el temple. La primera documentació de l'existència del monestir data de l'any 878, en què és esmentat com a una simple cel·la monàstica consagrada a Sant Pere. No és fins a l'any 945 que és considerat un monestir benedictí independent, regit per un abat. Lligat al comtat d'Empúries, va arribar a la seva màxima esplendor entre els segles XI i XII.
Sortim del monestir i travessem la carretera GIP-6041 que ve de Vilajuïga i anem a cercar el traçat del GR 11 que, travessant la serra de Santa Helena i superant el Coll del Perer (355 m), ens menerà, amb un agradable i llarg descens, al poble de Llançà (31 m). Situat entre el Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera i el Parc Natural del Cap de Creus, Llançà té dues zones clarament diferenciades: el poble de Llançà i el Port de Llançà. Al poble, construït al voltant de la seva plaça major, se situa el centre històric. L'església parroquial barroca de Sant Vicenç del s. XVIII i la torre romànica del s. XIII són dos monuments característics del paisatge urbà de Llançà que es visualitzen des de tota la perifèria de la vila.
Creuem tot el poble fins a la badia de Llançà. Seguim el camí que va resseguint tota la costa, tot passant per les platges de l'Argilera, de Grifeu, d'en Canals, del Cros, de Canyelles, de Bramant, de Raste, de Borró... on tenim previst menjar quelcom del que pesquerem (porteu canyes de pescar en comptes de pals de treking). Havent dinat, reprendrem la marxa tot passant per la bonica i llarga Cala de Garbet, per enfilar cap a la Punta del Frare (79 m), a la badia de Colera, i des d'allí descendir al poble de Colera (10 m), final de la segona etapa dels Camins de Tramuntana (1ª part).
INFORMACIÓ DESTACADA
Dificultat: **
Desnivells acumulats aproximats: (+ 1.105 m) (- 1.035 m).
Organitza: Vocalia de Senders.
Vocals: Agustí Argany i Enric Cortés
El Monestir de Sant Pere de Rodes
Arran de mar, on la serralada dels Pirineus ve a morir, a la serra de Verdera, fa més d’un mil·lenni que es dreça el monestir de Sant Pere de Rodes. Tot en aquesta abadia ens parla d’un passat grandiós, panteó dels comtes d’Empúries, custodi, segons la llegenda, del cap i el braç dret de l’apòstol Pere, seu d’un gran escriptori, amb una portalada del Mestre de Cabestany que donava accés a una església romànica gairebé única pel seu classicisme i la seva verticalitat. En resum un dels monuments més importants de Catalunya i una referència de l’arquitectura medieval europea, situat en un dels llocs més bells de Catalunya. Així doncs, ens trobem davant d’un indret d’inqüestionable interès turístic que, a més, va ser un dels grans centres de l’espiritualitat medieval catalana, cosa que el converteix en un monument absolutament únic del nostre país. Per aquest motiu, Sant Pere de Rodes és avui el punt de partida del Camí de Sant Jaume català, fet especialment notori en ser l’any 2010 any sant a Santiago de Compostel·la. Així com en el futur Sant Pere de Rodes sigui la destinació final del camí a la inversa, de Sant Jaume a Sant Pere. I si després de la seva darrera reconstrucció i de les diferents campanyes arqueològiques, avui podem visitar un gran conjunt monumental del qual coneixem cada vegada millor la seva història, sovint ha romàs en l’oblit que en aquesta història ocupa un lloc rellevant el fet que va ser un importantíssim lloc de pelegrinatge, on diferents butlles papals atorgaren a qui el visitava en any jubilar, les mateixes indulgències que corresponien a Sant Pere del Vaticà.
Al marge de les llegendes i dels mites, avui sabem que el cap de Creus va sorgir de les profunditats del planeta, les roques que constitueixen les muntanyes de la península es van formar fa més de 450 milions d’anys. Per aquest motiu, aquest territori, situat a l’extrem més oriental dels Pirineus, constitueix un dels conjunts geològics més antics i de més diversitat de Catalunya, aquesta geologia excepcional és un dels trets més característics del paisatge, modelat al llarg dels mil·lennis per un clima singular, marcat sobretot per la tramuntana i la sal de la costa Mediterrània. Del mar també arribà la mítica fundació del monestir en els temps de la cristianització de les muntanyes del cap de Creus. Diu la seva llegenda fundacional que l’any 608, tres monjos volent protegir diverses relíquies valuoses, entre elles el cap i el braç dret de sant Pere apòstol, dels perills que amenaçaven Roma, navegaren fins a les costes del nord del cap de Creus, cercant un lloc segur per amagar-les. Aquest lloc el van trobar en l’indret on és avui el santuari de Rodes, un enclavament de paisatge impressionant, on hi havia una font d’aigua fresca i una cova, dins la qual enterraren els objectes sagrats. Un cop passà l’amenaça de perill, els monjos volgueren recuperar les relíquies, però els fou impossible tornar a trobar la cova, que havia quedat coberta d’una frondosa vegetació. Els monjos no volgueren abandonar el seu tresor, i, tot i que pogueren recuperar-lo al cap d’un temps, restaren en aquell lloc per sempre més, sembrant així la llavor del que seria la vida monàstica a la muntanya de Rodes.
Les investigacions arqueològiques que fins al moment s’han dut a terme sobre el monestir de Sant Pere de Rodes han fet recular els seus orígens històrics fins a l’època tardoantiga. Els primers documents escrits apareixen a final del segle IX, i és a partir de l’entorn de l’any 1000 i fins al segle XV quan es constata el seu moment d’esplendor. Sabem que, a partir del segle XVI, l’abadia de Rodes va patir seriosos períodes de decadència, sobretot a causa de sovintejades guerres. A començament del segle XVII hi hagué una certa recuperació econòmica del cenobi, fet que repercutí en una ampliació substancial del recinte monàstic. Tot i així, els importants conflictes bèl·lics que va patir el país durant els segles XVII i XVIII el conduïren a l’abandonament definitiu per part de la comunitat monàstica l’any 1798, que es va traslladar a la població de Vila-sacra i posteriorment a Figueres, on va sobreviure fins al moment de la desamortització de 1835. A partir del seu abandó, les diferents edificacions del monestir de la muntanya de Rodes van patir una llarga època d’ensulsiada i d’espoliació que motivà que el monestir de Sant Pere de Rodes arribés al segle XX convertit en una imponent ruïna.
El monestir de la muntanya de Rodes va quedar abandonat durant el segle XIX i començament del segle XX. Durant aquest període, va patir un llarg procés d’enrunament i d’espoliació fins al moment en què fou declarat Monument Històric Nacional, l’any 1930, i s’iniciaren els primers treballs de neteja i recuperació. Aquests treballs quedaren interromputs amb l’esclat de la Guerra Civil, i foren represos a partir dels anys 40 del segle passat. L’any 1973 el monument va passar definitivament a mans públiques, i l’any 1981 fou atorgat pel Ministerio de Cultura a la Generalitat de Catalunya. El 1989, des de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat es va posar en marxa el Pla director de la recuperació del Monestir de Sant Pere de Rodes, un ambiciós projecte d’investigació i de recuperació que va finalitzar l’any 1999. Des de llavors, no han cessat les intervencions destinades a la seva conservació i a millorar-ne les instal·lacions i els serveis destinats als milers de persones que cada any visiten aquest impressionant monument del Port de la Selva.
El monestir de Sant Pere de Rodes es troba situat en un dels llocs més privilegiats que la naturalesa pot oferir, en un entorn de muntanyes agrestes envoltades del mar embravit del nord del cap de Creus. Immers en un clima d’aires fantàstics, marcat per l’alternança de boires i tramuntanades, encarat al nord i a llevant i sovint castigat pels temporals, d’entrada, el lloc on es troba construït no és un lloc amable i resulta fàcil preguntar-se quina misteriosa força va motivar els homes que l’anaren bastint al llarg dels segles, de persistir en aquell indret. La resposta encara avui no la coneixem, però de ben segur caldrà cercar-la en el fet que el monestir fou construït en un lloc increïblement bell, des del qual es domina un paisatge d’una bellesa violenta, viva, èpica, on la força dels elements que enfronten el cel, el mar, el vent i la muntanya influeix en un entorn que produeix un sentiment global i profund d’admiració i respecte per la natura i pels misteris del passat, el sentiment que només poden desprendre aquells llocs del planeta que des de la nit dels temps han estat percebuts com a llocs sagrats. En el cor del cap de Creus, l’edifici del monestir va néixer i créixer en un dels paisatges més impressionants de la Mediterrània, en aquesta península que representa el punt d’unió de les roques i el mar, el lloc precís on els Pirineus s’endinsen en el mar i el mar abraça les muntanyes.
Al marge de les llegendes i dels mites, avui sabem que el cap de Creus va sorgir de les profunditats del planeta, les roques que constitueixen les muntanyes de la península es van formar fa més de 450 milions d’anys. Per aquest motiu, aquest territori, situat a l’extrem més oriental dels Pirineus, constitueix un dels conjunts geològics més antics i de més diversitat de Catalunya, aquesta geologia excepcional és un dels trets més característics del paisatge, modelat al llarg dels mil·lennis per un clima singular, marcat sobretot per la tramuntana i la sal de la costa Mediterrània. Del mar també arribà la mítica fundació del monestir en els temps de la cristianització de les muntanyes del cap de Creus. Diu la seva llegenda fundacional que l’any 608, tres monjos volent protegir diverses relíquies valuoses, entre elles el cap i el braç dret de sant Pere apòstol, dels perills que amenaçaven Roma, navegaren fins a les costes del nord del cap de Creus, cercant un lloc segur per amagar-les. Aquest lloc el van trobar en l’indret on és avui el santuari de Rodes, un enclavament de paisatge impressionant, on hi havia una font d’aigua fresca i una cova, dins la qual enterraren els objectes sagrats. Un cop passà l’amenaça de perill, els monjos volgueren recuperar les relíquies, però els fou impossible tornar a trobar la cova, que havia quedat coberta d’una frondosa vegetació. Els monjos no volgueren abandonar el seu tresor, i, tot i que pogueren recuperar-lo al cap d’un temps, restaren en aquell lloc per sempre més, sembrant així la llavor del que seria la vida monàstica a la muntanya de Rodes.
Les investigacions arqueològiques que fins al moment s’han dut a terme sobre el monestir de Sant Pere de Rodes han fet recular els seus orígens històrics fins a l’època tardoantiga. Els primers documents escrits apareixen a final del segle IX, i és a partir de l’entorn de l’any 1000 i fins al segle XV quan es constata el seu moment d’esplendor. Sabem que, a partir del segle XVI, l’abadia de Rodes va patir seriosos períodes de decadència, sobretot a causa de sovintejades guerres. A començament del segle XVII hi hagué una certa recuperació econòmica del cenobi, fet que repercutí en una ampliació substancial del recinte monàstic. Tot i així, els importants conflictes bèl·lics que va patir el país durant els segles XVII i XVIII el conduïren a l’abandonament definitiu per part de la comunitat monàstica l’any 1798, que es va traslladar a la població de Vila-sacra i posteriorment a Figueres, on va sobreviure fins al moment de la desamortització de 1835. A partir del seu abandó, les diferents edificacions del monestir de la muntanya de Rodes van patir una llarga època d’ensulsiada i d’espoliació que motivà que el monestir de Sant Pere de Rodes arribés al segle XX convertit en una imponent ruïna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada