SENDERS DE GRAN RECORREGUT
TEMPORADA 2013 – 2014
Camins de Tramuntana"dels nyerros als maquis"
Del Cap de Creus al Canigó per la serralada pirinenca
Segona part: Sant Llorenç de Cerdans - Pica del Canigó*****
4a etapa. Beget - Rocabruna (23,340 kms)
Interessant circuit entre Beget i Rocabruna per camins de contrabandistes que ens apropa al patrimoni natural i cultural de l'Alta Garrotxa
Diumenge, dia 15 de desembre
Heus aquí un itinerari que comença en un ambient mediterrani, amb els alzinars dels voltants de Beget, els roures de grans dimensions que envolten Salarsa i amb unes vistes impressionants sobre l'Alta Garrotxa, amb el seus característics penya-segats coberts de boscos. Un recorregut per antics camins de contrabandistes que ens apropa al patrimoni natural de l'Alta Garrotxa, de feréstecs paisatges i fresquívols gorgs i salts d'aigua, i també al seu patrimoni cultural, amb les ruïnes del castell de Rocabruna i les esglésies romàniques de Beget, Salarsa, Bolòs i Rocabruna.
 |
| Ermita de la Mare de Déu del Remei |
Sortim des de l'aparcament de vehicles que hi ha sobre l’església de Sant Cristòfol de Beget (541 m) i seguim un breu tram de la carretera asfaltada que va cap a Oix, la GIV-5223, tot passant per la bonica ermita de la Mare de Déu del Remei, ubicada sobre aquest poble de ‘pessebre’ pel cantó de solell del puig Rost. Feta la visita, i sota mateix de l'ermita, deixem l'asfalt i agafem la pista que puja cap a mà dreta, és el PR 186 que va d'Oix a Camprodon. La pista davalla cap el Bac de Baix, després de passar pel costat d’una petita cascadeta. Travessat el rec, el camí s’enfila per un terreny pelat, de roca calcària que s’esmicola fàcilment. Deixem a l'esquerra el camí a Can Jep Gros, masia mig enrunada, i ens enfilem per tal de superar el Pas de la Creu de la Paradella (665 m); la parada és obligada per a gaudir de la magnífica panoràmica sobre la carena del Comanegra i el Bestrecà. Travessem la tanca del filat i el camí, pla i avall, s’endinsa en una roureda preciosa fins creuar la llera del Clot de la Vila (585 m). Tornem a remuntar un breu tram, entre avellaners, per assolir el Collet de la Vila (648 m). A partir d’aquest punt, el camí va planejant entre magnífics roures solitaris i centenaris, fins arribar al petit veïnat de Salarsa, on trobem la modesta ermita romànica de Sant Valentí, del s. XII (639 m).
Tot seguit, travessem el torrent del Ricard i continuem en suau i agradable descens, tot passant pel costat de les cases de turisme rural El Mulladar i el Tubert (597 m). Continuem pel Bac de la Riera de Bolòs, en un agradable tram entre la boscúria i terreny planer fins arribar al veïnat de Bolòs (698 m), on destaca en primer terme l'ermita d'arrel preromànica de Santa Maria de Bolòs. El camí s’enfila cap a l’església de Sta. Maria, la volta per darrera i cal buscar el pas a la tanca de filat. Un perllongat tram seguint la petita vall que forma la riera de Bolòs ens mena al Bac de les Monges, punt on encetarem una forta ascensió en direcció al Coll de la Creueta. Passem el mas d'en Sivilla (917 m) i, sota mateix del coll de la Creueta, deixem el PR 186 i girem a la dreta vers al nord per seguir ara el PR 187 (aquesta intersecció és coneguda com el "peatge de Bolòs", i cal portar moneda de canvi per pagar el peatge).
 |
Ermita de Sant Valentí de Salarsa
|
Enfilem pel sender del PR 187, la carena que puja cap el mas Blanc. Passem pel costat de la sorgència de la Tosquera i tot planejant arribem al Mas Blanc (1.002 m), on caldrà anar en compte amb els braus que circulen lliurement pels terrenys de la propietat; normalment fugen només de veure’t. Un suau ascens ens portarà per sobre del Coll de Bolòs, que ens queda a sota i a la dreta, i creuarem el Torrent de Bac Morell. Després d'un perllongat tram quelcom trencador, creuarem el Torrent de la Quera, per arribar a l'antic mas de la Quera (870 m) (no confondre amb el mas de la Quera que hi ha prop de Talaixà). Descendirem cap el Pla de la Corbera, per tornar a remuntar cap el Collet de Font Ramut (873 m). Des del collet, encetem un primer tram planer i aviat comencem a davallar cap el Molí d'en Sorolla (832 m) que ens permetrà gaudir dels salts i saltirons de la riera de Rocabruna, una autèntica delícia. Passat aquest antic i important molí, encetem un costerut camí en direcció a Rocabruna, tot passant pel Turó del Castell (997 m).
El Castell de Rocabruna domina el turó envoltat de cingles, i la seva altitud ens ofereix unes vistes molt interessants sobre el Pirineu i l'Alta Garrotxa. Els seus orígens es remunten al segle X (hi ha documentació del 1070), i actualment està abandonat. Amb un darrer tram de camí planer, creuarem el Coll Samola (947 m) per arribar ràpidament al petit poblet de Rocabruna (964 m), on podrem visitar el temple romànic de Sant Feliu de Rocabruna, del segle XII, i assaborir la típica cuina casolana al restaurant Can Plujà. Final de la quarta etapa dels Camins de Tramuntana (2ª part).
INFORMACIÓ DESTACADA
Dificultat: **
Desnivells acumulats aproximats: (+ 1.018 m) (- 588 m).
Organitza: Vocalia de Senders.
Vocals: Àngel Vela i Manel Cajide
El castell de Rocabruna
El Castell de Rocabruna es troba situat al veïnat de Rocabruna, que forma part del terme municipal de Camprodon, entre el nucli urbà de Camprodon i el veïnat de Beget. En concret, el castell domina un turó envoltat de cingles, el Tossal del Castell, i la seva altitud ofereix al visitant unes vistes molt interessants sobre el Pirineu i l’Alta Garrotxa. Els seus orígens es remunten al segle X (hi ha documentació del 1070), i actualment està abandonat. Sembla que el nom del castell prové del color del sòl i de les pedres de l’entorn (i de les que formen part dels murs), que és molt ennegrit o bru. L’accés al castell és bastant difícil, ja que el turó es troba completament envoltat de bosc; tan sols és possible d’arribar-hi a través d’un corriol mig abandonat que puja des de la base del puig, i que passa per les cases de la Vila i Ca l’Arneta. Per sota del puig hi transcorre el sender GR-11, en el seu tram Molló - Beget.
Arquitectònicament, el castell de Rocabruna mostra un conjunt notable de torres i murs. L’element que més destaca d’aquest conjunt del castell és la torre de l’homenatge, situada al límit de les muralles, de planta rectangular. Aquesta torre resta mig esberlada per un costat, però encara és possible d’advertir-hi algunes espitlleres. També s’aprecien bona part dels murs que dividien cadascuna de les dependències que formaven part de la fortificació. Una part remarcable de l’edifici és un pany de paret amb una antiga porta. Aquest gran mur presenta un detall constructiu interessant com és l’»opus spicatum» (obra amb forma de punta o espiga). Existeixen altres restes del mur de pedra, de la capella de Sant Llorenç, i de la torre circular, molt deteriorada.
Podem esmentar els senyors del castell a través de la història : El primer és un tal Pere l’any 986 que va acompanyar Oliba Cabreta en la reconquesta de Barcelona en mans d’Almansor. Raimon Adalbert (1111-1112), Guillem Gaufred (1117-1131), Godofred (1158), Arnald de Creixell (1198-1200), Guillem de Cervià (1258), Ermengol de Cervià (1258) que ven el castell a Raimon de Milany (1258-1279); Marquesa (1279) filla de Raimon de Milany, que segurament el rebé com a dot pel seu casament amb Jaume de Besora; Jaume de Besora (1279-1308), Pere de Rocabruna (1320-1354) que va formar part en l’expedició a Sardenya l’any 1330, Dalmau de Rocabruna (1366), Ramon de Rocabruna (1377), Dalmau de Rocabruna (1399-1447) vengué el castell a la família Desbach. Pere Desbach (1409), Pere Desbach (1469-1477), fou conegut per la seva fidelitat a Joan II i per la seva política pro remences; protagonitzà incursions armades al Vallespir i al Ripollès a Sant Joan, Camprodon, Olot i a Ripoll. A principis del s. XVII el castell passà a la família Descatllar pel casament d’una germana de Pere Desbach amb un Descatllar.
A l’entorn del castell s’expliquen moltes llegendes. Una diu que en temps dels àrabs, estant assetjada Rocabruna, els seus habitants van fer una llarga mina per tal de baixar a cercar aigua al riu. És la llegenda del setge de la fam. És diu que al castell hi ha un bou d’or enterrat. És tan ferma la creença que una vegada hi caigué un llamp i els veïns hi anaren amb l’esperança que l’enderroc d’un pany de muralla interior fet pel llamp hagués exposat a l’exterior el famós bou d’or. A la Tuta de Maimons, sota la cinglera de coll de la Mola al davant de La Guardiola, en dies de vent, surten follets a recórrer aquells cims embolcallats amb un gran llençol. A la casa que els agafessin mai més no els faltaria roba.
La comissió de Patrimoni de les comarques gironines va autoritzar no fa gaire el projecte que farà possible que el castell de Rocabruna, al terme de Camprodon, sigui visitable. El monument, que data del segle X, ha estat objecte des del 2008 de sis campanyes de restauracions impulsades per la Diputació de Girona. La nova fase, que va començar el passat mes de setembre, permetrà obrir-lo al públic després que s'hi instal·lin uns plafons frontals que marcaran l'itinerari i informaran el visitant, un accés al recinte sobirà i la col·locació de les baranes que marcaran el recorregut.
La darrera campanya realitzada l'any passat es va centrar en l'excavació i consolidació del recinte sobirà (superior). Concretament, es van centrar en l'habitació d'entrada i alguna part de les habitacions annexes. També es van plantejar una sèrie de petites actuacions per protecció i visita del monument. A la torre rodona es va adequar un petit mirador, al costat nord, per així evitar que la gent es pugui enfilar per les parets i, alhora, donar importància a aquesta construcció. També es va fer un segon mirador a la part sud-est per evitar la degradació del què podria ser la capella castral.
Podem esmentar els senyors del castell a través de la història : El primer és un tal Pere l’any 986 que va acompanyar Oliba Cabreta en la reconquesta de Barcelona en mans d’Almansor. Raimon Adalbert (1111-1112), Guillem Gaufred (1117-1131), Godofred (1158), Arnald de Creixell (1198-1200), Guillem de Cervià (1258), Ermengol de Cervià (1258) que ven el castell a Raimon de Milany (1258-1279); Marquesa (1279) filla de Raimon de Milany, que segurament el rebé com a dot pel seu casament amb Jaume de Besora; Jaume de Besora (1279-1308), Pere de Rocabruna (1320-1354) que va formar part en l’expedició a Sardenya l’any 1330, Dalmau de Rocabruna (1366), Ramon de Rocabruna (1377), Dalmau de Rocabruna (1399-1447) vengué el castell a la família Desbach. Pere Desbach (1409), Pere Desbach (1469-1477), fou conegut per la seva fidelitat a Joan II i per la seva política pro remences; protagonitzà incursions armades al Vallespir i al Ripollès a Sant Joan, Camprodon, Olot i a Ripoll. A principis del s. XVII el castell passà a la família Descatllar pel casament d’una germana de Pere Desbach amb un Descatllar.
A l’entorn del castell s’expliquen moltes llegendes. Una diu que en temps dels àrabs, estant assetjada Rocabruna, els seus habitants van fer una llarga mina per tal de baixar a cercar aigua al riu. És la llegenda del setge de la fam. És diu que al castell hi ha un bou d’or enterrat. És tan ferma la creença que una vegada hi caigué un llamp i els veïns hi anaren amb l’esperança que l’enderroc d’un pany de muralla interior fet pel llamp hagués exposat a l’exterior el famós bou d’or. A la Tuta de Maimons, sota la cinglera de coll de la Mola al davant de La Guardiola, en dies de vent, surten follets a recórrer aquells cims embolcallats amb un gran llençol. A la casa que els agafessin mai més no els faltaria roba.
La darrera campanya realitzada l'any passat es va centrar en l'excavació i consolidació del recinte sobirà (superior). Concretament, es van centrar en l'habitació d'entrada i alguna part de les habitacions annexes. També es van plantejar una sèrie de petites actuacions per protecció i visita del monument. A la torre rodona es va adequar un petit mirador, al costat nord, per així evitar que la gent es pugui enfilar per les parets i, alhora, donar importància a aquesta construcció. També es va fer un segon mirador a la part sud-est per evitar la degradació del què podria ser la capella castral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada