Afegeix-me a Favorits!

<b></b>
Camí dels Nyerros. Parada a la font de la Tartana.

8 d’octubre de 2009

SENDERS DE GRAN RECORREGUT










...................................................................... ....."Les muntanyes uneixen, els homes divideixen"



3ª Etapa. Castellcir - Aiguafreda (19,710 km)

Diumenge, dia 21 de novembre

Sortim des de l'avinguda de Santa Coloma de Castellcir, a la part més alta de la població (789 m), punt de confluència amb el GR 177, que es dirigeix a Collsuspina, i seguirem el mateix itinerari que es va fer a la segona etapa per pujar fins al poble, però a la inversa, de tal manera que baixem pel camí de Sant Andreu, fins a trobar una sendera que va davallant paral·lela al torrent del Rossinyol i que ens menerà a la pista principal, on hi ha l'embassament de Castellcir, que deixarem a la nostra dreta. Ara seguim aquesta pista en direcció al mas de Ca l'Antoja. Deixem la casa a la dreta per continuar resseguint tota la vall que forma la riera de Castellcir, on al fons d’aquesta i damunt una carena ja podem albirar les restes del Castell de Castellcir.

Deixem diverses desviacions de la pista cap a la dreta, i continuem sempre pel ramal de l'esquerra. A uns 100 metres a la dreta de la pista, s'alça altiva la Torrassa dels Moros, restes d’una antiga torre de defensa; l'edificació resta coberta per la boscúria dalt un turonet. Una suau ascensió per la pista ens portarà a l'anomenat Pas de la Tuna, on creuem la riera de Sauva Negra, i abandonem la pista principal per resseguir un fressat camí sempre al costat del tancat metàl·lic que resta a la nostra dreta. Passem una tanca per al bestiar, on un bonic corriol pel mig del bosc ens durà, després d'una suau ascensió, fins a la casa de la Casanova del Castell (834 m), parada obligatòria per descansar i gaudir de les vistes que ens ofereix el paisatge i del castell que resta davant nostre.

Seguim la pista, que va revoltant en direcció al castell de Castellcir. En un dels revolts, ja a la part més alta, es deixa la pista i es continua per un preciós sender que ressegueix tota la carena, amb unes vistes espectaculars a banda i banda, fins que arribem pròpiament al castell, anomenat també castell de la Popa (866 m), on ens sorprèn l’enorme roca amb forma de vaixell, sobre la qual s’assentava la fortificació i que per aquesta similitud, el castell rep el nom de “La Popa”. No resta en massa bon estat, degut a l’espoliació que va patir a començament de segle. Documentat des de l'any 1014, la seva principal funció era la defensa de la vall de la riera de Castellcir-Tenes. Dalt el castell queden també les restes de l’ermita de Sant Martí de la Roca. Davallem per un camí que aviat es converteix en una pista que ens mena al Pla Trencat i al Coll de Prims (906 m), punt més alt de l’excursió, on trobem un bon estany a mà esquerra; l’indret és força bonic i d’àmplia vista. Seguim baixant cap el mas de La Rovira dels Cerdans (889 m), que deixem a l'esquerra de la pista, fins arribar al Pla Llestenc, cruïlla de pistes. Seguim cap al Pla del Castell.

Arribem al Pla del Castell. Travessem un terreny d’esplèndid boscam i el camí ens apropa cap els penya-segats, punt des d’on gaudirem d’unes extraordinàries vistes sobre la Plana de Vic i el Montseny. Davant nostre, ja podem albirar les restes del Castell de Sant Martí. Un corriol ens mena al castell (834 m), enclavat dalt un turó que ens obsequia amb una privilegiada visió de la capçalera de la vall del Congost. Val la pena fer-hi la visita gairebé obligada. Entre les seves imponents ruïnes, hi trobem la capella romànica de Sant Esteve. Feta la visita, seguim per la pista que davalla per la Baga de la Font i, un xic més avall, passem pel costat del mas del Pujol, que resta a l’esquerra a tocar del camí, fins arribar a la carretera C-1413 de Centelles. Després de passar pels masos de La Serra de Santa Anna i de La Teuleria, arribem a la cruïlla del Mas El Sunyer: som al bell mig de l’extens Pla de la Garga i deixem a la dreta el camí que porta cap el mas. Ara, la pista comença a descendir lleugerament cap els contraforts dels cingles del Cerdà. Deixem la pista i girem a l’esquerra per prendre un camí que passa arran de la cinglera tot revoltant un camp de conreu fins trobar l'inici del Grau del Sunyer (673 m).

Unes roques ens permeten localitzar l’entrada del grau, punt on gaudim d’una bona visió de la vall del Congost, encaixonada sota les parets dels cingles de la Garga i per damunt la vall s’alça el cim del Tagamanent. El corriol descendeix acusadament en contínues llaçades per l’interior de la canal que forma el grau fins al seu capdavall i després de passar per unes curioses formacions en forma de dunes de terra rogenca, i conegudes com els “Terrissos Vermells”, arribem al Pla de l’Adorar (483 m), punt de confluència amb el traçat de la Matagalls-Montserrat que seguirem uns 200 metres. Passat el torrent dels Avellaners, trobem un dolmen, dalt d'un turonet. Fem la visita al dolmen i deixem la pista que seguíem per travessar el Serrat d'en Vila per un corriol per dins el bosc. Aquest corriol davalla fins a Sant Martí de Centelles (396 m). Ara descendim pel carrer de l’Estació fins al seu capdavall per passar per davant l’Ajuntament i arribar al carrer Major. Passem pel pont de l’Abella, que és l’entrada a la població d’Aiguafreda, sobre el riu Congost i prenem a l’esquerra la Carretera de Ribes, just a la plaça on hi ha el monòlit d’inauguració del GR 2, La Jonquera – Aiguafreda. Finalment, prenem el carrer del Pont, que seguim un bon tram en direcció a l’Ajuntament d'Aiguafreda (404 m), final d'aquesta tercera etapa, Camí dels Nyerros.


Dificultat: *

Desnivells acumulats aproximats: (+ 480 m) (- 905 m).

Organitza: Vocalia de Senders.

Vocals: Enric Cortés, Joan Perich, Àngel Vela i Montse Marchuet.






El castell de Castellcir: La Popa

Un immens vaixell fantasma, de pedra, ha quedat ancorat enmig dels boscos del Vallès. Cal anar-hi i veure-ho per poder-s’ho creure.
No penseu que no n’hi ha per a tant quan veieu les fotografies, perquè el castell de Castellcir és tan feréstec que fins i tot costa fotografiar-lo i poder mostrar amb imatges la seva magnitud. Per això no hi ha res millor que calçar-se les botes i arribar-s’hi fent una bona caminada. Només així podreu copsar la seva forma curiosa, les seves dimensions espectaculars i gaudir, a més, de la sensació especial de solcar els boscos amb un gran vaixell de pedra. Si resulta que hi aneu en un dia fosc i amb cel de tempesta, no tingueu por, que difícilment naufragareu.
L’excursió fins al castell de Castellcir és d’aquelles que són difícils d’oblidar. Quan veieu de lluny les restes de la fortalesa –que formen una silueta talment de vaixell–, perdeu de vista el conjunt durant la travessa, enmig del mar agitat dels boscos d’aquesta zona. Apropeu-vos al vaixell de pedra com si ho féssiu des d’una petita barqueta, encerclant-lo a l’espera que algú us llenci una escala des de la coberta, i quedareu realment impactats. L’escala per poder-hi accedir no espereu que us la despengi ningú des de dalt –recordeu que és un vaixell fantasma–, sinó que la trobareu a estribord, parlant en termes mariners. Uns graons van resseguint la roca i us conduiran fins a la porta d’entrada. Una volta de canó de pedra us donarà la benvinguda, i a partir d’aquí podreu recórrer la coberta i el que queda de les antigues instal·lacions del castell, molt malmeses. Caldrà que vigileu en tot moment de no prendre mal entre les ruïnes, i també de no caure del vaixell, ja que les baranes que us haurien de separar de l’espadat són totalment inexistents.
L’any 1107 aquest castell era de Guillem Ramon d’ Òdena, un dels membres del llinatge dels Òdena, sembla ser una família força conflictiva. Diferents famílies van defensar la vall de la riera de Castellcir des d’aquesta fortalesa, a principis del segle XI. Hi trobem la dinastia dels Castellcir, amb Gerard de Castellcir al capdavant, una família que tenia els drets del castell i pagava un tribut anual al monestir de l’Estany. L’any 1294, Roger i Gelabert de Castellcir consten com a propietaris del castell, però uns anys més tard aquest llinatge desapareix, a causa de la pesta negra, de la qual només va sobreviure una filla de Roger de Gelabert que es deia Almanda. L’any 1363 Guilabert de Centelles va rebre el castell de mans del rei. Després va passar als Bell-lloc i, més tard, als Planella. Aquesta família es va quedar a la fortalesa fins a l’any 1920 i, anys més tard, el 1942, els marquesos de Castellvell, successors dels Planella, el van vendre a Frederic Torelló i Cendra.
El castell va resistir dempeus i es va conservar bé durant molts segles; fins i tot hi ha fotografies de l’any 1920 on es veu en molt bon estat. Però més tard va patir una greu espoliació i, com a conseqüència, es va iniciar un procés de degradació irreversible que el va portar a l’estat actual, de completa deixadesa. Durant la vostra estada podreu recórrer el que queda de les muralles, de les restes de la capella de Sant Martí de la Roca i de les edificacions, encara imponents, del que va ser el cos principal del castell. També podreu apreciar que tots els edificis estan aixecats directament sobre la immensa roca que els fa de fonament.

Des d’aquest lloc, encara avui misteriós i feréstec, i a bord del que encara queda de la fortalesa de la Popa, no us costarà d’entendre la fama de bel·licosos que tenien els Castellcir. Fins i tot el rei Jaume II, l’any 1294 va haver d’assetjar i prendre la fortalesa a Gelabert, senyor del castell, a causa de les malvestats que havia comès, entre les quals hi havia la mort d’un canonge i d’un capellà, raó per la qual va ser excomunicat per Roma. Aquests fets han donat lloc a diferents versions d’una llegenda que explica el càstig infligit a Gelabert d’edificar una nova església a Castellcir, fora de les vistes del castell. De fet, podreu comprovar que la penitència es va complir, ja que, des del castell de Castellcir, la serra de Roca-sitjana us impedirà veure la nova església parroquial de Sant Andreu.

*

*