SENDERS DE GRAN RECORREGUT
TEMPORADA 2013 – 2014
Camins de Tramuntana"dels nyerros als maquis"
Del Cap de Creus al Canigó per la serralada pirinenca
Segona part: Sant Llorenç de Cerdans - Pica del Canigó*****
5a etapa. Rocabruna - Prats de Molló (16,730 kms)
De la Garrotxa al Vallespir pels Camins de la Retirada; entre el Comanegra i Montfalgars, sentinelles amatents
De la Garrotxa al Vallespir pels Camins de la Retirada; entre el Comanegra i Montfalgars, sentinelles amatents
Diumenge, dia 19 de gener
Bellíssim itinerari que recorre ambdós costats de la frontera, amb magnífiques visions sobre la cara nord i la cara sud de la carena pirinenca oriental; veurem dos països, dues comarques, la Garrotxa i el Vallespir, amb un gran contrast pel que fa a la flora, amb rouredes a la cara sud i fagedes i castanyers a la cara nord. Passarem per les Mines de Rocabruna, el coll de Vernadell, sota mateix de la muntanya de Montfalgars, el Santuari de la Mare de Déu del Coral, ermita que val la pena conèixer, fins arribar al coll de la Guilla, on tindrem la sensació d’obrir un gran finestral davant nostre i contemplar extasiats la serralada pirinenca on s’endevina en primer terme el destí final del nostre camí, el cim del Canigó. Una pista encatifada de color verd, enmig de praderies, ens menerà finalment a Prats de Molló.
Sortim del veïnat de Rocabruna (964 m), tot seguint el traçat del PR 187 que es dirigeix al Coll de Vernadell. Passem prop de la casa de Can Magí, que ens queda a la dreta del camí, i comencem a remuntar en direcció al Pla de les Caramelles. Tot ascendint pel camí, travessem el Bosc de la Masó i assolim el Puig de Sesrovires (1.126 m). Continuem la remuntada on el camí gira vers al nord-oest, deixant a la dreta la Cabana d'en Capellera i passant, un xic més amunt, per les Mines de les Ferreres (1.242 m). Tot seguit, travessem el Serrat del Cortal i finalment assolim el Coll de Vernadell (1.369 m) en plena línia fronterera. Descendirem per la vessant nord, ja en territori francès, tot creuant el pas inferior del Coll de Boix, o Coll de les Moles (1.332 m). Continuem descendint tot passant per Casa d'Amont, que tenim a mà dreta, i Can Pubill a la nostra esquerra. Remuntarem el Tossal de Cal Pubill per arribar, després d'un tram de descens, al Santuari de la Mare de Déu del Coral (1.075 m). El santuari és un gran edifici d’una antiga casa de pagès, avui refugi o casa de colònies, i l’església. Una placa a la paret ens recorda que aquí es va ballar per primera vegada a la Catalunya Nord una sardana llarga l’any 1892. Just a l'esquerra de l'ermita, al fons, surt un camí que mena a l'històric veïnat de La Menera.
Des del santuari, i un cop feta l'obligada visita, prosseguim amb agradable davallada fins al mas de Can Molins, on el camí torna a guanyar desnivell per enfilar-nos i creuar el Coll de la Guilla (1.194 m), on s'obrirà un gran finestral davant nostre oferint-nos unes impressionants panoràmiques de la serralada pirinenca i del Canigó en primer terme.
En aquest punt creuem la carretera que des del Coll d'Ares davalla fins a Prats de Molló. Des d'aquí encetem la definitiva davallada, seguint el camí que està senyalitzat com “Camí de la Retirada”. A estones pista forestal molt desdibuixada fent llaçades i a estones corriol en forta baixada, entre boscos de faigs i roures. Anem resseguint un bon tram paral·lel a la carretera, endinsamt-nos a la Baga dels Casals, fins anar a trobar de nou la carretera que creuarem. Descendim ara per les castanyedes de Prats de Molló, passant pel bell mig del Rec de la Coma, trepitjant catifes de fulles ocres i marrons mentre acabem de fer els darrers quilòmetres. Es baixa per un corriol endimoniat que va donant tombs per perdre desnivell fins a les portes de la vila. Ja només ens cal creuar el riu Tec pel pont de pedra de la carretera per entrar a Prats de Molló (735 m), enclavament principal en la Revolta dels Angelets de la Terra, on els habitants del Vallespir i del Conflent es rebel·laren contra les autoritats de la "gabella de la sal", en un enfrontament que durà gairebé quaranta anys, i reconeguda població dels Rebels de Tramuntana. Final de la cinquena etapa dels Camins de Tramuntana (2ª part).
INFORMACIÓ DESTACADA
Desnivells acumulats aproximats: (+ 1.029 m) (- 1.174 m).
Full de ruta 5ª etapa, Rocabruna - Prats de Molló
Track GPS 5ª Etapa, Rocabruna - Prats de Molló
Francesc Macià i els Fets de Prats de Molló
Les relacions de veïnatge entre l'Alt Vallespir, la Vall de Camprodon i l'Alta Garrotxa han estat notòries al llarg de la història. Podem recordar els episodis dels Angelets, amb en Trinxeria al capdavant, la deserció de la guerra, la retirada cap a l'exili, l'entrada de maquis com en Sabaté... tots ells episodis d'actuacions a resguard de la ratlla fronterera.
N'hi ha un que és poc conegut pel fet que va ser avortat abans que es realitzés. Es tracta de l'intent d'assalt d'un exèrcit català comandat per Macià, l'any 1926. El conegut com els Fets de Prats de Molló és un dels esdeveniments més rellevants de la història de l'independentisme català. La seva importància es troba en el fet que donà una visibilitat mediàtica internacional a la lluita d'alliberament nacional del nostre poble. Macià havia estat militar a l'exèrcit espanyol. El seu pas per la política el va portar a dimitir com a militar i, més endavant, a exiliar-se d'Espanya. El seu projecte el va dur a pensar que només una acció militar podria portar a declarar la independència i així resoldre els greuges de Catalunya amb Espanya. Amb aquest objectiu va fundar l'organització Estat Català, amb seu a París. Aquesta organització va ser l'embrió del futur exèrcit català que hauria de conquerir Catalunya.
L'exèrcit català dissenyat per Macià havia de tenir 6.000 homes i un pressupost de 8.600.000 pessetes. Per tal d'assolir aquesta xifra va cercar ajuda als catalans que vivien a Amèrica i va establir una emissió de valors sota el nom d'"Emprèstit de Catalunya Pau Claris" amb títols de 25 a 1.000 pessetes. Això passava a l'any 1925. El préstec havia de tornar-se una vegada hagués finalitzat el procés de constitució del nou Govern. En total va recollir 920.360 francs francesos, que amb el canvi de l'època de 23,65 pta per cada 100 francs francesos, equivalia a 217.665 pessetes, un 2,5% del que s'havia pressupostat. L'organització havia anat creant grups de suport dintre Catalunya i anava dipositant les armes a França, vora la frontera, a Sant Llorenç de Cerdans i a Costoja, tots dos a l'Alt Vallespir. Amb l'arribada de diners s'anava comprant l'armament a França i a Bèlgica, que es transportava fins els llocs d'amagatall.
L'Exèrcit Català anava uniformat amb material que havia estat usat pels exèrcits francès i americà durant la Primera Guerra Mundial. La instrucció es va fer als voltants de París, fent-se passar per un grup d'excursionistes, fet que aixecava les sospites dels gendarmes. El primer intent d'assalt era previst per a l'onze de setembre, però es va haver d'ajornar en fer-se malbé la munició amb la humitat. Es va desplaçar la data fins al 4 de novembre. El pla d'atac consistia en una entrada coordinada de dos grups. El total d'efectius era de 500, entre catalans i voluntaris italians. El primer grup, comandat per Martí Vilanova, havia de sortir de Prats de Molló per entrar per coll d'Ares. L'altre grup, comandat per Josep Rovira, sortiria de Sant Llorenç de Cerdans. Els dos grups havien d'entrar per camins de muntanya per arribar a un punt proper a Olot sense ser descoberts. Aquí s'hi afegiria la gent reclutada dintre el país. El pla consistia a entrar per sorpresa a Olot atacant les casernes de la Guàrdia Civil i dels carrabiners. Comptava que la resistència seria feble i que la ciutat seria fàcilment presa. En aquell període hi havia concentrats a Olot 900 reclutes destinats al Marroc, fet que feia pensar que molts d'ells s'afegirien a l'assalt. Una vegada dominada Olot es proclamaria la República Catalana i hi hauria un alçament general a tot el país. Si el pla fallava quedava el recurs d'anar a les Guilleries per formar grups guerrillers.
Macià va arribar a Prats de Molló el dia 29 d'octubre i s'instal·la a vil·la Denise, que es troba sortint de Prats cap a La Presta. Els dies 30, 31 d'octubre i 1 de novembre surt el gruix de components en tren i autobusos. Però la gendarmeria francesa els atura abans que puguin arribar als seus llocs de destí. Els gendarmes havien estat avisats per l'italià Riccioti Garibaldi, nét del famós Garibaldi i agent de Mussolini. Macià i els components de l'Exèrcit Català van ser jutjats a França. En el judici Macià va fer pública la manca de drets de Catalunya, amb gran ressò internacional i dintre Catalunya.
Macià havia preparat l'atac passant per coll d'Ares, sortint des de Prats de Molló, i sortint de Sant Llorenç de Cerdans. Així com aquest darrer punt de sortida assegurava la discreció en l'entrada per l'Alta Garrotxa, per contra l'entrada per coll d'Ares no sembla pas garantir l'anonimat. En aquell temps la carretera que va de Prats a Molló no era contínua. Per la part de França s'acabava a l'ermita de Santa Margarida, mentre que per la part espanyola la carretera s'acabava més enllà de Molló. Tampoc era un lloc ideal pel fet que en una de les arestes que baixen de Montfalgars, a Pla Jugador, hi havia una caserna de carrabiners i les muntanyes eren pelades, sense ni un arbre, la qual cosa afavoria la visió des de lluny. El camí convencional de baixada des de coll d'Ares a Olot ha de passar per Molló, per Camprodon i per Sant Pau de Seguries. No sembla pas que hagués estat el camí triat, ja que comporta multitud de riscos de topar amb carrabiners o amb la Guàrdia Civil, que a Camprodon sempre havien estat nombrosos. Més aviat sembla que el pas de coll d'Ares l'havien de fer per darrere el pic de Montfalgars, amagats de la casa de carrabiners, per baixar directament per Rocabruna, anant a passar per darrere el castell, baixar cap a Beget, d'aquí cap a Oix i aproximar-se a Castellfollit. Si encara volien passar més lluny de la caserna de carrabiners podien anar seguint la frontera per trobar el coll de Malrem i baixar directament a Beget. Pel que fa al segon grup, que sortia de Sant Llorenç de Cerdans i de Costoja, el pas era més clar. Havien de passar per l'Hostal de la Muga, punt fronterer, i passar per Sant Julià de Ribelles, per Sant Aniol d'Aguja, per Sadernes, i arribar al pont de Llierca, on trencarien cap els Vilars per arribar a Can Bundanci, lloc possible de reunió abans de l'atac a Olot.
La història és que no van anar enlloc, que un traïdor els va delatar. No ho sabrem mai, però l'atzar de la història potser va triar el millor final per a l'assalt de Prats. Un atzar que potser va evitar un vessament important de sang que no hauria conduït enlloc. Només cal reveure el compliment de les previsions: de 6.000 homes en van reclutar 500 i de 8.600.000 pessetes en van captar 217.000.
Macià va ser molt valent. Els seus fets van fer públic al món els greuges de Catalunya amb Espanya. A Catalunya, malgrat la censura, la figura de Macià adquireix una aureola mítica i el converteix en tot un símbol, que es concreta en la victòria electoral de 12 d'abril de 1931, i en la proclamació de la República Catalana, dos dies després. En el llarguíssim i inacabat diàleg entre Catalunya i Espanya, els fets de Prats de Molló marquen el punt més alt del nacionalisme polític català, i es projecten com el moviment de més relleu dintre la panoràmica històrica del catalanisme modern. L'observació dels itineraris possibles de Macià en els fets de Prats poden ser una bona excusa per fer-hi excursions.
Bellíssim itinerari que recorre ambdós costats de la frontera, amb magnífiques visions sobre la cara nord i la cara sud de la carena pirinenca oriental; veurem dos països, dues comarques, la Garrotxa i el Vallespir, amb un gran contrast pel que fa a la flora, amb rouredes a la cara sud i fagedes i castanyers a la cara nord. Passarem per les Mines de Rocabruna, el coll de Vernadell, sota mateix de la muntanya de Montfalgars, el Santuari de la Mare de Déu del Coral, ermita que val la pena conèixer, fins arribar al coll de la Guilla, on tindrem la sensació d’obrir un gran finestral davant nostre i contemplar extasiats la serralada pirinenca on s’endevina en primer terme el destí final del nostre camí, el cim del Canigó. Una pista encatifada de color verd, enmig de praderies, ens menerà finalment a Prats de Molló.
 |
Església de Sant Feliu de Rocabruna
|
Des del santuari, i un cop feta l'obligada visita, prosseguim amb agradable davallada fins al mas de Can Molins, on el camí torna a guanyar desnivell per enfilar-nos i creuar el Coll de la Guilla (1.194 m), on s'obrirà un gran finestral davant nostre oferint-nos unes impressionants panoràmiques de la serralada pirinenca i del Canigó en primer terme.
 |
| Santuari de la Mª de Déu del Coral |
INFORMACIÓ DESTACADA
Dificultat: **
Desnivells acumulats aproximats: (+ 1.029 m) (- 1.174 m).
Organitza: Vocalia de Senders.
Vocals: Manel Cajide i Enric Cortés
Full de ruta 5ª etapa, Rocabruna - Prats de Molló
Track GPS 5ª Etapa, Rocabruna - Prats de Molló
Francesc Macià i els Fets de Prats de Molló
Les relacions de veïnatge entre l'Alt Vallespir, la Vall de Camprodon i l'Alta Garrotxa han estat notòries al llarg de la història. Podem recordar els episodis dels Angelets, amb en Trinxeria al capdavant, la deserció de la guerra, la retirada cap a l'exili, l'entrada de maquis com en Sabaté... tots ells episodis d'actuacions a resguard de la ratlla fronterera.
N'hi ha un que és poc conegut pel fet que va ser avortat abans que es realitzés. Es tracta de l'intent d'assalt d'un exèrcit català comandat per Macià, l'any 1926. El conegut com els Fets de Prats de Molló és un dels esdeveniments més rellevants de la història de l'independentisme català. La seva importància es troba en el fet que donà una visibilitat mediàtica internacional a la lluita d'alliberament nacional del nostre poble. Macià havia estat militar a l'exèrcit espanyol. El seu pas per la política el va portar a dimitir com a militar i, més endavant, a exiliar-se d'Espanya. El seu projecte el va dur a pensar que només una acció militar podria portar a declarar la independència i així resoldre els greuges de Catalunya amb Espanya. Amb aquest objectiu va fundar l'organització Estat Català, amb seu a París. Aquesta organització va ser l'embrió del futur exèrcit català que hauria de conquerir Catalunya.
L'exèrcit català dissenyat per Macià havia de tenir 6.000 homes i un pressupost de 8.600.000 pessetes. Per tal d'assolir aquesta xifra va cercar ajuda als catalans que vivien a Amèrica i va establir una emissió de valors sota el nom d'"Emprèstit de Catalunya Pau Claris" amb títols de 25 a 1.000 pessetes. Això passava a l'any 1925. El préstec havia de tornar-se una vegada hagués finalitzat el procés de constitució del nou Govern. En total va recollir 920.360 francs francesos, que amb el canvi de l'època de 23,65 pta per cada 100 francs francesos, equivalia a 217.665 pessetes, un 2,5% del que s'havia pressupostat. L'organització havia anat creant grups de suport dintre Catalunya i anava dipositant les armes a França, vora la frontera, a Sant Llorenç de Cerdans i a Costoja, tots dos a l'Alt Vallespir. Amb l'arribada de diners s'anava comprant l'armament a França i a Bèlgica, que es transportava fins els llocs d'amagatall.
L'Exèrcit Català anava uniformat amb material que havia estat usat pels exèrcits francès i americà durant la Primera Guerra Mundial. La instrucció es va fer als voltants de París, fent-se passar per un grup d'excursionistes, fet que aixecava les sospites dels gendarmes. El primer intent d'assalt era previst per a l'onze de setembre, però es va haver d'ajornar en fer-se malbé la munició amb la humitat. Es va desplaçar la data fins al 4 de novembre. El pla d'atac consistia en una entrada coordinada de dos grups. El total d'efectius era de 500, entre catalans i voluntaris italians. El primer grup, comandat per Martí Vilanova, havia de sortir de Prats de Molló per entrar per coll d'Ares. L'altre grup, comandat per Josep Rovira, sortiria de Sant Llorenç de Cerdans. Els dos grups havien d'entrar per camins de muntanya per arribar a un punt proper a Olot sense ser descoberts. Aquí s'hi afegiria la gent reclutada dintre el país. El pla consistia a entrar per sorpresa a Olot atacant les casernes de la Guàrdia Civil i dels carrabiners. Comptava que la resistència seria feble i que la ciutat seria fàcilment presa. En aquell període hi havia concentrats a Olot 900 reclutes destinats al Marroc, fet que feia pensar que molts d'ells s'afegirien a l'assalt. Una vegada dominada Olot es proclamaria la República Catalana i hi hauria un alçament general a tot el país. Si el pla fallava quedava el recurs d'anar a les Guilleries per formar grups guerrillers.
Macià va arribar a Prats de Molló el dia 29 d'octubre i s'instal·la a vil·la Denise, que es troba sortint de Prats cap a La Presta. Els dies 30, 31 d'octubre i 1 de novembre surt el gruix de components en tren i autobusos. Però la gendarmeria francesa els atura abans que puguin arribar als seus llocs de destí. Els gendarmes havien estat avisats per l'italià Riccioti Garibaldi, nét del famós Garibaldi i agent de Mussolini. Macià i els components de l'Exèrcit Català van ser jutjats a França. En el judici Macià va fer pública la manca de drets de Catalunya, amb gran ressò internacional i dintre Catalunya.
Macià havia preparat l'atac passant per coll d'Ares, sortint des de Prats de Molló, i sortint de Sant Llorenç de Cerdans. Així com aquest darrer punt de sortida assegurava la discreció en l'entrada per l'Alta Garrotxa, per contra l'entrada per coll d'Ares no sembla pas garantir l'anonimat. En aquell temps la carretera que va de Prats a Molló no era contínua. Per la part de França s'acabava a l'ermita de Santa Margarida, mentre que per la part espanyola la carretera s'acabava més enllà de Molló. Tampoc era un lloc ideal pel fet que en una de les arestes que baixen de Montfalgars, a Pla Jugador, hi havia una caserna de carrabiners i les muntanyes eren pelades, sense ni un arbre, la qual cosa afavoria la visió des de lluny. El camí convencional de baixada des de coll d'Ares a Olot ha de passar per Molló, per Camprodon i per Sant Pau de Seguries. No sembla pas que hagués estat el camí triat, ja que comporta multitud de riscos de topar amb carrabiners o amb la Guàrdia Civil, que a Camprodon sempre havien estat nombrosos. Més aviat sembla que el pas de coll d'Ares l'havien de fer per darrere el pic de Montfalgars, amagats de la casa de carrabiners, per baixar directament per Rocabruna, anant a passar per darrere el castell, baixar cap a Beget, d'aquí cap a Oix i aproximar-se a Castellfollit. Si encara volien passar més lluny de la caserna de carrabiners podien anar seguint la frontera per trobar el coll de Malrem i baixar directament a Beget. Pel que fa al segon grup, que sortia de Sant Llorenç de Cerdans i de Costoja, el pas era més clar. Havien de passar per l'Hostal de la Muga, punt fronterer, i passar per Sant Julià de Ribelles, per Sant Aniol d'Aguja, per Sadernes, i arribar al pont de Llierca, on trencarien cap els Vilars per arribar a Can Bundanci, lloc possible de reunió abans de l'atac a Olot.
La història és que no van anar enlloc, que un traïdor els va delatar. No ho sabrem mai, però l'atzar de la història potser va triar el millor final per a l'assalt de Prats. Un atzar que potser va evitar un vessament important de sang que no hauria conduït enlloc. Només cal reveure el compliment de les previsions: de 6.000 homes en van reclutar 500 i de 8.600.000 pessetes en van captar 217.000.
Macià va ser molt valent. Els seus fets van fer públic al món els greuges de Catalunya amb Espanya. A Catalunya, malgrat la censura, la figura de Macià adquireix una aureola mítica i el converteix en tot un símbol, que es concreta en la victòria electoral de 12 d'abril de 1931, i en la proclamació de la República Catalana, dos dies després. En el llarguíssim i inacabat diàleg entre Catalunya i Espanya, els fets de Prats de Molló marquen el punt més alt del nacionalisme polític català, i es projecten com el moviment de més relleu dintre la panoràmica històrica del catalanisme modern. L'observació dels itineraris possibles de Macià en els fets de Prats poden ser una bona excusa per fer-hi excursions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada