SENDERS DE GRAN RECORREGUT

TEMPORADA 2012 – 2013

Camins de Tramuntana
"dels nyerros als maquis"

Del Cap de Creus al Canigó per la serralada pirinenca

Primera part:    Cap de Creus – Sant Llorenç de Cerdans*****

9a etapa.   Albanyà - Sant Llorenç de Cerdans   (20,600 kms)

Resseguint el curs de La Muga en direcció a la Catalunya Nord, tot travessant per camins de maquis: el Camí de la Retirada 

 

 

Diumenge, dia 19 de maig

Els senders de muntanya que uneixen els pobles de Maçanet de Cabrenys, Costoja i Sant Llorenç de Cerdans, passant per Tapis, van tenir una funció important ara fa 70 anys quan van ser utilitzats per la marea humana de la retirada que es va haver d'exiliar a l'altra banda de la frontera. Aquests bonics paisatges fa setanta anys van ser escenari d’un dels episodis menys coneguts i més dramàtics de la Retirada. I resulta que, malgrat un cert oblit en la crònica general, cal dir que aquest itinerari el van escollir milers de fugitius de totes les edats que havien optat per aquesta perillosa via. Els tres ajuntaments esmentats començaren a parlar de la possibilitat de recuperar aquests camins i de fer-hi una senyalització que identifiqués els senders com a Camí de la Retirada. L'operació permetria revalorar el patrimoni històric i natural que comparteixen aquests pobles i es podria emmarcar en un projecte transfronterer.

Santa Maria de Costoja

Aquesta serà la darrera etapa de la primera part dels Camins de Tramuntana, que ens durà fins a la bonica població de Sant Llorenç de Cerdans. Podrem prendre cafè a l'antiga fonda d'Albanyà (234 m), on el seu propietari encara recorda la seva infantesa els dies en què el poble s'omplia de nens, dones i homes del bàndol republicà emprenent el camí de l'Exili. Sortirem del poble pel camí del GR 11, seguint el curs del riu Muga. Passem el Pont d'Albanyà per on creuarem el riu a l'altra vessant. Tot seguit, passem a frec del càmping Bassegoda Park i per les Fonts del Collell. Un llarg tram planer, sempre seguint el curs del riu, ens portarà a la modesta ermita de Sant Bartomeu de Pincaró. Abans, però, passem per Can Ferrers, on abandonarem el traçat del GR 11, que se'n va a l'esquerra cap a Bassegoda, i seguim recte, seguint el curs de la Muga, en direcció al Pas de la Molina (265 m) i, més amunt, els Passos de Mallorca (302 m). Deixem a la dreta Can Bertran (313 m) on, a l'esquerra, podem veure el pont romànic de Can Bertran. Seguim avançant direcció nord pels Camps de Can Cariquetes i el Turó del Taquinell (364 m). Passat el mas de la Figa, que deixem a la nostra dreta, arribem amb una suau remuntada a l'ermita de Sant Bartomeu de Pincaró (420 m), testimoni silenciós al llarg dels anys de tot aquell pas d'infants, dones i homes en la seva fugida abans d'arribar a la frontera.

Des de l'ermita, iniciem la pujada a la carena del Puigconté, tot creuant la línia fronterera que separa les administracions de França i Espanya. Passem sota el cim del Puigconté (685 m), i des d'aquí, sense perdre gaire alçada, arribem a la finca-veïnat de Can Damont (761 m), amb la vista a ponent del Puig Capell (909 m). Des del mas, seguim la pista en direcció nord-oest cap el Pla de la Devesa; deixem Can Duran a mà dreta i entrem al petit poble de Costoja (Coustouges) (827 m). Situat a la part superior de la Vall del Tech, Costoja és un indret de serena bellesa des d'on es pot veure un panorama revelador de la Catalunya Sud. La seva joia és l'església romànica de Santa Maria, esmentada per primera vegada l'any 988.

Sant Llorenç de Cerdans

A partir d'aquí, l'itinerari esdevé enrevessat i perdedor, però, com és habitual a les sortides de GR, la capacitat i experiència dels nostres vocals faran que arribem de segur a bon port. Sortim de Costoja per sota el Roc de la Creu en direcció nord-oest, per girar camí amunt en marcada direcció nord, on creuarem el Torrent de les Fontetes (838 m) i, més endavant, el Torrent de la Font del Teuler (852 m). Ara, el camí es redreça amb marcades ziga-zagues fins assolir la carena de la serra d'en Marc. El camí pren direcció oest, i segueix cap a ponent, tot resseguint la base de la Serra d'en Marc, que portarem en tot moment a la nostra esquerra, fins arribar a l'antic mas de la Cabana (755 m). Ja, amb una agradable passejada arribarem primer al veïnat de Puig-Sec (680 m), i de seguit entrarem al poble de Sant Llorenç de Cerdans (Saint Laurent de Cerdans) (675 m), terra de forjadors i artesans, on podrem adquirir unes espardenyes de betes de la millor qualitat de tot el país (Sant Llorenç de Cerdans és el primer exportador d'espardenyes de betes a tot el món). Al poble, hi descobrirem la Casa del Patrimoni i de la Memòria d’André Abet, un espai de memòria col·lectiva situat dins els murs d’una antiga fàbrica, i també descobrirem l’èxode dels Republicans espanyols el gener de 1939, “la Retirada”. Final de la novena etapa dels Camins de Tramuntana (1ª part).

INFORMACIÓ DESTACADA

 

Dificultat:  **

Desnivells acumulats aproximats:   (+ 930 m) (- 520 m).

Organitza: Vocalia de Senders.

Vocals:  Enric Cortés i Emili Sánchez

 

Full de ruta 9ª etapa, Albanyà - Sant Llorenç de Cerdans

Track GPS 9ª Etapa Albanyà - Sant Llorenç de Cerdans 

Àlbum de fotos 9ª Etapa, Albanyà - Sant Llorenç de Cerdans

La cooperativa de la Retirada

 

De ben segur que, en ocasió del setantè aniversari del final de la Guerra Civil a Catalunya, de la Retirada que es va viure al Principat el gener i el febrer del 1939, es farà memòria d’aquells tràgics esdeveniments. Prop de mig milió d’homes, dones, criatures, vells, malalts, ferits, exbrigadistes internacionals, soldats i oficials de l’exèrcit de la República, efectivament es retiraven vers la frontera francesa, única possibilitat d’evitar caure en mans de les forces dites “nacionals”. Els grans eixos de comunicació amb França eren, bàsicament, els actuals: la via Barcelona - la Jonquera, la carretera N-260, que comunica amb França per Portbou, la C-151 pel coll d’Ares (en aquell moment tenia pendent el tram entre Molló i la frontera, que trigaria trenta anys). La N-260, per Puigcerdà i la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame) i l’enclavament de Llívia. Les estacions frontereres de Portbou - Cervera de la Marenda i Puigcerdà - la Tor de Querol. També hi havia una xarxa de camins i viaranys emprats pels residents propers a banda i banda de la frontera, en un ampli territori conegut a l’època com la “frontera salvatge”.

Actualment, les guies turístiques d’itineraris alternatius en la franja pirenaica oriental recomanen un amable recorregut tot seguint la carretera que, deixant la N-2 a sis quilòmetres al nord de Figueres, per Darnius i Maçanet de Cabrenys, porta a França per Costoja i Sant Llorenç de Cerdans, a l’Alt Vallespir. Aquests bonics paisatges fa setanta anys van ser escenari d’un dels episodis menys coneguts i més dramàtics de la Retirada. I resulta que, malgrat un cert oblit en la crònica general, cal dir que aquest itinerari el van escollir milers de fugitius: “Hi havia molts civils de totes les edats que havien optat per aquesta perillosa via, ja fos per raó de la seva procedència geogràfica o, en la majoria dels casos, per por a l’aviació.” Testimoni d’aquella allau humana per aquest punt fronterer és un monòlit que hi ha emplaçat al costat francès on hi diu: “Per aquest coll van passar 70.000 republicans espanyols. Febrer 1939 - Febrer 1989. 50è aniversari de la Retirada”, i es completa amb els coneguts versos d’Antonio Machado, el poeta que moriria a Cotlliure el febrer d’aquell mateix any: “Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”.

La posició dels catalans del nord davant la Retirada va ser ambivalent. Els refugiats civils inicialment eren vistos com a víctimes innocents, però a mesura que el seu nombre creixia, primer dotzenes, després centenars i, al començament de febrer, milers, l’opinió pública es va dividir. La premsa departamental, encapçalada pel diari L’Indépendant i al seu costat el setmanari conservador La Croix des Pyrénées Orientales i el dretà Roussillon, presentava els republicans “associats a les nocions de criminalitat, bandidatge i crueltat, ja des del 1936”. Les publicacions d’esquerres, com ara el setmanari Le Socialiste des Pyrénées- Orientales i el portaveu al departament del poderós Partit Comunista Francès, Le Travailleur Catalan, davant el risc de perdre vots si es decantaven a donar suport als refugiats, van optar per fer costat de la política del Govern de París. Els homes i dones de la Catalunya Nord van tenir comportaments diversos. Els catalans eren una minoria enmig d’aquell riu humà. Nombrosos dels nostres tenien relacions de proximitat al nord dels Pirineus; “els llaços eren molt estrets i molt reculats d’una banda i altra de la frontera, fet que va facilitar les coses”. En aquest examen de consciència que les noves generacions d’historiadors francesos comencen a fer, respecte del seu comportament en la Retirada, s’escriu: “Tal volta ha mancat esperit fraternal en l’acollida dels nostres veïns en plena desgràcia en aquell gener del 1939. I, en particular, a la “frontera salvatge”.

Aquest viatge per la memòria de la Retirada ens fa retornar a la “frontera salvatge” i concretament a Sant Llorenç de Cerdans, bonica població de l’Alt Vallespir, balcó perfecte sobre la part més pirinenca de l’Alt Empordà i la vall de la Muga. Actualment té menys d’un miler i mig d’habitants i una activitat econòmica limitada a una empresa tèxtil molt dinàmica, Les Toiles du Soleil, que ha derivat de la producció de lona per subministrar a les fàbriques d’espardenyes (fins a onze al segle XIX), avui només un parell d’artesans. Aquesta empenta de l’espardenya va provocar un seguit d’enfrontaments dels treballadors del sector amb la patronal, i especialment amb l’empresa més important de Sant Llorenç, els Établissements Sans et Garcerie. El camí de la cooperativa i dels obrers de Sant Llorenç de Cerdans, i per extensió dels de tot l’Alt Vallespir, no va ser gens planer.

A mitjan gener del 1939, des de Sant Llorenç se sentia com s’apropava la fressa de la “Guerra d’Espanya”. Per prevenir errors per part de l’aviació franquista, l’alcalde, el socialista Joseph Nivet (també un dels cooperativistes fundadors), va fer situar grosses banderes franceses al campanar. El 20 de gener, el temps va empitjorar i les temperatures van baixar de cop. Malgrat això, el mal estat dels camins per la banda del Principat i el control que encara mantenienels carrabiners, van arribar els primers grups de refugiats. El dia 28, eren ja més de mil els acollits a Sant Llorenç. El 30, hi van fer cap el guàrdies de frontera. L’Ajuntament va fer una crida als veïns per tal que acullin a qui puguin. “Totes les llars, de les més burgeses a les més pobres, es van oferir; no es podia permetre que els que arribaven restessin al carrer, a la intempèrie.” El rector de la parròquia, mossèn Bousquet, va obrir les portes de l’església i de la capella de la Mare de Déu de la Sort, però encara restaven sense aixopluc centenars de refugiats.

La Junta Rectora de la Cooperative Union Sandalière es va reunir d’urgència i va acordar acollir tots els espanyols que sigui possible a les naus de la fàbrica, que, ben aviat, va ser plena del tot. Aleshores els cooperativistes decidiren utilitzar les peces de lona de què disposaven per fer-ne unes tendes de campanya improvisades que van ocupar l’ampli pati de la fàbrica i més enllà. Restava per resoldre un altre problema: els ferits i malalts. Nou acord de la Cooperativa: se situaran a la primera planta de la fàbrica, al costat de la maquinària. Els cooperativistes van construir lliteres emprant l’abundant fusta de què es disposava. Amb aquestes accions de ben

segur que es van salvar moltes vides de refugiats. Durant setmanes, la Cooperativa no va produir cap parell d’espardenyes, però va fer honor als principis que van inspirar la seva fundació: ser més lliures i respectables. Aquell gest de la Cooperativa de la Retirada no s’ha oblidat. Al començament de novembre del 2007, Francisco Ortiz, soldat de la República, que el 1939 tenia disset anys, un dels acollits a la Union Sandalière, va tornar a Sant Llorenç de Cerdans. Havia lluitat en la Segona Guerra Mundial en un d’aquells Regiments de Marxa de Voluntaris Estrangers. Va ser deportat a Mauthausen, on havia confeccionat en paper una bandera vermella, groga i lila, que ara es mostra al Museu de l’Espardenya de la població del Vallespir. En l’acte de lliurament va dir: “La gent de Sant Llorenç ens va obrir les portes de casa seva, i els treballadors, la seva fàbrica, pel fet que n’eren els propietaris. Cap altra empresa ho va fer...” .

En el procés d’establir el Museu, es van localitzar les lliteres on van trobar repòs i salut dotzenes de malalts i ferits de la Retirada. Es van restaurar i emplaçar en el mateix espai que havien ocupat el gener i el febrer del 1939, i en un angle de la mateixa sala es va refer una de les tendes fetes amb lona de la Cooperativa que amb tota legitimitat es por considerar la Cooperativa de la Retirada.