SENDERS DE GRAN RECORREGUT
EL CAMÍ NATURAL DE L'EBRE (GR 99)
Casp - Riumar
Novena etapa. Tortosa - Deltebre (26,710 km)
Diumenge, dia 23 de maig
Partint del parc Teodor González de Tortosa, s'avança per la ribera de l'Ebre fins al pont del Bimil·lenari, on el GR 99 pren el Camí del Mig, via tradicional de Tortosa a Amposta, que discorre entre hortes i habitatges, acompanyat de l'important canal de l'Esquerra. Després de la població de Campredó (formada per disseminats agrícoles com el de Font de Quinto, que conserva la seva fesomia rural i interessants monuments) es torna a la vora del riu i després es creua sota els ponts del ferrocarril i l'A-7, que marquen l'inici dels cultius arrossers del delta. Molt a prop ja es troba Amposta, a la qual s'accedeix creuant el seu atractiu pont penjant. Passat Amposta, se segueix el canal de l'Esquerra per travessar el barri de Jesús i Maria i arribar finalment a Deltebre.
Des de la llotja medieval de Tortosa, al costat del parc de Teodor González, seguim riu avall fins arribar al pont del Bimil·lenari, per on l'Ebre salva l'enllaç de circumval·lació entre la C-12 i la C-42. A l'esquerra, a l'interior de l'estrep, s'integra el Museu de l'Ebre. Passant per sota del pont, el Camí es desvia per un ramal dret: és el Camí del Mig, ruta tradicional de Tortosa a Amposta, que discorre entre hortes i habitatges. Es voreja per la dreta un polígon industrial i sortim a una rotonda, al costat de la carretera C-42. Als pocs metres, connectem amb el Canal de l'Esquerra. A mesura que el canal s'aproxima al riu, prenem un trencall que arriba a la seva vora, possibilitant bones perspectives sobre la seva llera.
Continua el paisatge hortícola en el marge dret del canal, mentre a l'esquerra s'allarga el gran polígon industrial del Baix Ebre, molt a prop ja de Campredó, poble que es va formar per l'aglutinació de disseminats hortolans, dels que encara mantenen la seva personalitat la Font del Quinto i el Raval del Pom. Passat Campredó, trobem el punt de confluència amb el GR 192, que ve de Cambrils i ens acompanyarà fins Amposta. Més endavant, quan ens acostem més a l'Ebre, un accés permet entrar a la Font del Quinto, on s'aixequen dos edificis d'interès: la torre d'Ayuso, antic far, i la casa Prat, anomenada també la Llotja; dos edificis del segle XIII i tradició templera. Just en aquest punt d'accés, el Camí Natural es separa de la pista de servei del canal per apropar-se, per la dreta, una altra vegada a la vora de l'Ebre.
EL CAMÍ NATURAL DE L'EBRE (GR 99)
Casp - Riumar
Novena etapa. Tortosa - Deltebre (26,710 km)
Diumenge, dia 23 de maig
Partint del parc Teodor González de Tortosa, s'avança per la ribera de l'Ebre fins al pont del Bimil·lenari, on el GR 99 pren el Camí del Mig, via tradicional de Tortosa a Amposta, que discorre entre hortes i habitatges, acompanyat de l'important canal de l'Esquerra. Després de la població de Campredó (formada per disseminats agrícoles com el de Font de Quinto, que conserva la seva fesomia rural i interessants monuments) es torna a la vora del riu i després es creua sota els ponts del ferrocarril i l'A-7, que marquen l'inici dels cultius arrossers del delta. Molt a prop ja es troba Amposta, a la qual s'accedeix creuant el seu atractiu pont penjant. Passat Amposta, se segueix el canal de l'Esquerra per travessar el barri de Jesús i Maria i arribar finalment a Deltebre.
Des de la llotja medieval de Tortosa, al costat del parc de Teodor González, seguim riu avall fins arribar al pont del Bimil·lenari, per on l'Ebre salva l'enllaç de circumval·lació entre la C-12 i la C-42. A l'esquerra, a l'interior de l'estrep, s'integra el Museu de l'Ebre. Passant per sota del pont, el Camí es desvia per un ramal dret: és el Camí del Mig, ruta tradicional de Tortosa a Amposta, que discorre entre hortes i habitatges. Es voreja per la dreta un polígon industrial i sortim a una rotonda, al costat de la carretera C-42. Als pocs metres, connectem amb el Canal de l'Esquerra. A mesura que el canal s'aproxima al riu, prenem un trencall que arriba a la seva vora, possibilitant bones perspectives sobre la seva llera.Continua el paisatge hortícola en el marge dret del canal, mentre a l'esquerra s'allarga el gran polígon industrial del Baix Ebre, molt a prop ja de Campredó, poble que es va formar per l'aglutinació de disseminats hortolans, dels que encara mantenen la seva personalitat la Font del Quinto i el Raval del Pom. Passat Campredó, trobem el punt de confluència amb el GR 192, que ve de Cambrils i ens acompanyarà fins Amposta. Més endavant, quan ens acostem més a l'Ebre, un accés permet entrar a la Font del Quinto, on s'aixequen dos edificis d'interès: la torre d'Ayuso, antic far, i la casa Prat, anomenada també la Llotja; dos edificis del segle XIII i tradició templera. Just en aquest punt d'accés, el Camí Natural es separa de la pista de servei del canal per apropar-se, per la dreta, una altra vegada a la vora de l'Ebre.
Deixem enrere un gasoducte i arribem a la Colada de la Cantera, punt de confluència amb el GR 92, Sender del Mediterrani, procedent de l'Ampolla. Després de passar sota el pont del ferrocarril, on hi ha un panell informatiu sobre el delta de l'Ebre, el canal va soterrat i torna a ser visible al costat del pont de l'autopista AP-7. A partir d'aquest punt, es pot dir que el delta comença el seu al·luvió i apareixen els primers camps d'arròs.
Un xic més endavant arribem la vorera de la carretera N-340a, a la vista del conegut Pont Penjant d'Amposta, el nucli urbà de la qual s'aixeca a l'altra banda, a 1 km. Amposta és la capital de la comarca del Montsià, disposa de tota mena de serveis i comunicacions, així com un museu del Delta. Seguim per la vorera de la N-340 fins a trobar de nou el Canal de l'Esquerra. Al cap d'1 km. se salva per sota el pont de la carretera de circumval·lació de l'A-7, i ja es pot veure, a l'altra riba de l'Ebre, l'illa de Sapinya -enclavament protegit- amb un dels millors boscos de ribera de tot el delta, amb salzes, àlbers i freixes.
Després d'una gran franja d'arrossars, que separen el camí del riu, a la vista de les primeres cases de la llarga població de Deltebre, es deixa el camí del canal i ens acostem a la pedania de Jesús i Maria. Al costat de l'Ebre arribem a un petit parc: el mirador del Molí dels Mirons. La vista s'endinsa en el llit del riu i se centra en la punta inicial de la gran illa de Gràcia. El recorregut per la travessia urbana de Deltebre es preveu inevitable però és molt interessant. Avançant pels principals carrers de la localitat, s'arriba a l'embarcador dels transbordadors Garriga, que permeten creuar a la localitat de Sant Jaume d'Enveja. Punt final de l'etapa.
Dificultat: **
Desnivells acumulats aproximats: (+20 m) (-30 m).
Organitza: Vocalia de Senders.
Vocals: Enric (687 558 875); Joan (629 074 770); Àngel (699 390 957) i Montse (669 154 950).
Full de ruta de la 9ª Etapa Camí Natural de l'Ebre
Àlbum de fotografies d'aquesta 9ª Etapa
El Delta de l'Ebre
El delta de l'Ebre és la zona humida més extensa de les terres catalanes. Amb els seus 320 km. de superfície, constitueix l'hàbitat aquàtic més important de la Mediterrània occidental, després de la Camarga (Parc Regional Francès), i el segon d'Espanya, després del Parc Nacional de Doñana. D'altra banda, el seu considerable paper en el camp biològic contrasta amb la profunda humanització d'una gran part de la seva superfície i amb el seu no menys considerable pes agrícola. L'harmonia entre els seus valors naturals i l'explotació per part de l'home no ha estat mai fàcil.
Per tal de fer possible aquesta harmonia, i a instàncies dels habitants de Deltebre, la Generalitat de Catalunya va crear per un decret de 1983, el Parc Natural del Delta l'Ebre, en el qual es fa constar que el delta de l'Ebre és la primera zona humida de Catalunya i que la seva importància a escala internacional és reconeguda pels màxims organismes especialitzats. En efecte, ja el 1962 va ser incorporat en la classificació de les zones humides euro-africanes d'interès internacional elaborada pel Bureau MAR amb la categoria A (de prioritat urgent). El Parc Natural del Delta de l'Ebre té una superfície total de 7.736 ha, 5.316 de les quals corresponen a la comarca del Montsià (hemidelta dret) i 2.420 a la del Baix Ebre (hemidelta esquerre). Comprèn les llacunes de les Olles, el Canal Vell, el Garxal, l'Alfacada, la Platjola, la Tancada i l'Encanyissada, les illes de Buda, Sant Antoni i Sapinya, les penínsules de la Punta de la Banya (Alfacs) i El Fangar, els ullals de Baltasar i els erms de Casablanca.
El paisatge del delta té una gran personalitat que li dóna un caràcter únic a tot Catalunya. Les terres totalment planes li donen ja un aspecte peculiar. A l'interior, trobem zones de cultius hortícoles i de fruiters i especialment
amplis i extensos arrossars, d'aspecte canviant segons les estacions (terrosos a l'hivern, inundats per l'aigua a la primavera, verds a l'estiu), que tenen una singular bellesa. A la part litoral es troba un dels paisatges lacustres més atractius de la Mediterrània, amb grans llacunes envoltades de canyissars i jonqueres. En la seva perifèria, grans extensions de sòls salins amb vegetació halòfila (salicòrnies fruticosa, joncs de mar) i a més les llargues i desertes platges arenoses, amb dunes coronades per arenaria i altres mostres de vegetació psamòfila, ben adaptada al medi.
El paisatge del delta té una gran personalitat que li dóna un caràcter únic a tot Catalunya. Les terres totalment planes li donen ja un aspecte peculiar. A l'interior, trobem zones de cultius hortícoles i de fruiters i especialment
amplis i extensos arrossars, d'aspecte canviant segons les estacions (terrosos a l'hivern, inundats per l'aigua a la primavera, verds a l'estiu), que tenen una singular bellesa. A la part litoral es troba un dels paisatges lacustres més atractius de la Mediterrània, amb grans llacunes envoltades de canyissars i jonqueres. En la seva perifèria, grans extensions de sòls salins amb vegetació halòfila (salicòrnies fruticosa, joncs de mar) i a més les llargues i desertes platges arenoses, amb dunes coronades per arenaria i altres mostres de vegetació psamòfila, ben adaptada al medi. La modalitat de parc natural sembla la més apropiada, ja que fa compatible una decidida acció protectora amb el manteniment i la millora de l'aprofitament ordenat de les produccions de l'espai protegit, i amb el foment dels contactes entre l'home i la natura per mitjà de la potenciació del coneixement dels valors i atractius de la zona, dins d'un plantejament que han demostrat viable nombroses experiències internacionals.
Tot i que l'origen del delta s'ha de situar en l'època remota en la qual l'Ebre es va obrir pas cap a la Mediterrània des de l'àrea lacustre que correspon a l'actual Depressió Ibèrica, el veritable desenvolupament del delta actual no es va iniciar fins a la fi de l'última glaciació i el consegüent ascens eustàtic del nivell del mar. Aquest ascens va passar per etapes de relativa estabilització, i en cadascuna d'aquestes es va formar una plana deltaica més o menys extensa, posteriorment submergida per la transgressió marina, i que servia després de base d'assentament de la següent.
Al segle XII, gràcies a les dades recollides per un geògraf àrab, sabem que els terrenys deltaics penetraven ja alguns quilòmetres mar endins. Al segle XV el riu tenia diverses desembocadures, a través de les boques ("gols") del Nord, de Llevant i de Migjorn, Aquesta última estava situada al Port Fangós, l'actual Platjola, i va ser la que va originar, fins al segle XVI, la Punta de la Banya. El Fangar, que constitueix el lòbul deltaic septentrional, és de formació més moderna, ja en els segles XVII-XIX. 
El 1937, i a causa d'unes fortes avingudes, l'Ebre es va obrir un nou pas cap al nord i des de llavors va anar abandonant la desembocadura originària. A partir del 1946 s'ha anat erosionant l'extrem oriental i emplenant la zona occidental contigua a l'actual desembocadura. Avui en dia el delta continua amb un equilibri dinàmic entre les forces constructives i la força erosionadora i distributiva de la Mediterrània.
Els sòls del delta no són uniformes. Hi ha una zona de sòls sorrencs que s'estén per la costa i per la ribera del riu. Però el sòl més característic és el llimós, format per materials suspesos en l'aigua del riu (aquests llims o llots representaven, fins a l'any 1940, més de 20 milions de tones l'any, però actualment l'aigua estancada en els pantans fa dipositar aquests materials i l'aportació de llims ha caigut per sota dels 3 milions de tones). D'altra banda, la ràpida formació del delta va originar extenses llacunes amb un drenatge insuficient i el seu recobriment no va ser causat pels llots sinó per l'amuntegament de detritus orgànics que va fer desaparèixer antigues llacunes i aiguamolls i va donar lloc a l'aparició d'extenses zones de terrenys amb torberes.
El 1937, i a causa d'unes fortes avingudes, l'Ebre es va obrir un nou pas cap al nord i des de llavors va anar abandonant la desembocadura originària. A partir del 1946 s'ha anat erosionant l'extrem oriental i emplenant la zona occidental contigua a l'actual desembocadura. Avui en dia el delta continua amb un equilibri dinàmic entre les forces constructives i la força erosionadora i distributiva de la Mediterrània.
Els sòls del delta no són uniformes. Hi ha una zona de sòls sorrencs que s'estén per la costa i per la ribera del riu. Però el sòl més característic és el llimós, format per materials suspesos en l'aigua del riu (aquests llims o llots representaven, fins a l'any 1940, més de 20 milions de tones l'any, però actualment l'aigua estancada en els pantans fa dipositar aquests materials i l'aportació de llims ha caigut per sota dels 3 milions de tones). D'altra banda, la ràpida formació del delta va originar extenses llacunes amb un drenatge insuficient i el seu recobriment no va ser causat pels llots sinó per l'amuntegament de detritus orgànics que va fer desaparèixer antigues llacunes i aiguamolls i va donar lloc a l'aparició d'extenses zones de terrenys amb torberes.
Des del punt de vista del clima, en ser el delta una llengua de terra envoltada pel mar, l'oscil·lació tèrmica és petita i la humitat, elevada. Les fortes ràfegues de vent que originen les depressions atlàntiques a través de la vall de l'Ebre són especialment freqüents en els mesos de novembre a abril, són de direcció NW, a ratxes, temperades i poc humides, i se les coneix al delta per "Vent de dalt". Durant la resta de l'any són característics els vents coneguts per "Marinades" produïts pel major caldejament de la terra pel que fa al mar.
El vent humit, responsable en bona mesura de les pluges del delta, és el de llevant ("Llevant"). Les precipitacions són molt variables segons els anys. La mitjana dels anys 1880-1979 va ser de 536 mm anuals, repartits molt irregularment. Generalment hi ha dues èpoques, la de setembre a novembre i la d'abril a juny, amb fortes pluges. La resta és d'accentuada sequera. Pel que fa a les temperatures, la mitjana registrada a l'Aldea és de 18º C, amb una mínima de gener de 10,2º C i una màxima a l'agost de 26,8º C. Les gelades són poc freqüents.
La vegetació del delta de l'Ebre, per les seves peculiars característiques, és única a les terres catalanes, no tant per la raresa de les seves comunitats vegetals sinó pel seu potencial quantitatiu. Els últims catàlegs florístics assenyalen 515 espècies. Els boscos de ribera, l'única comunitat forestal deltaica, apareixen als marges de l'Ebre, on el terreny és més elevat i la presència de l'aigua constant. L'albereda ocupa els llocs més alts i en els sectors més baixos apareix la Salceda (Salix alba), però són també freqüents els verns, els freixes, els oms, les vimeteres i altres arbres de caràcter subespontani, com els pollancres, els eucaliptus, les acàcies, els plàtans i espècies d'interès com Lonicera biflora ("Lligabosc de riu").
*
*
*
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada