SENDERS DE GRAN RECORREGUT
De La Jonquera a Terrassa (GR 2)
Novena etapa. Aiguafreda - Sant Llorenç Savall (29,540 km)
Novena etapa. Aiguafreda - Sant Llorenç Savall (29,540 km)
Diumenge, dia 31 de maig
A Aiguafreda, sortim des de la plaça on hi ha el monòlit commemoratiu de la inauguració del GR 2 (La Jonquera-Aiguafreda), al costat del pont de l'Abella sobre el riu Congost. Fins a Sant Llorenç Savall seguirem la ruta de la clàssica Matagalls - Montserrat, amb ma
gnífiques panoràmiques de la vall del Congost al llarg de la pujada al Grau del Sunyer. El camí creua el riu Congost juntament amb la ruta Verdaguer i el GR 5. A la sortida d'Aiguafreda, el camí se separa de les rutes anteriors per dirigir-se al Grau del Sunyer i al coll de Taló, per on passa la carretera de Centelles a Sant Feliu de Codines. Se segueix pujant per arribar al coll i els Turons del Fabregar. Al collet del Marsó gaudirem de boniques vistes sobre la capçalera del riu Rossinyol; al fons podrem veure la població de Castellterçol. De seguida, arribem a la carretera C-1413, que seguirem a la dreta creuant el riu Tenes pel pont de les Ferreries, molt a prop de Sant Quirze Safaja.
Després de passar per algunes urbanitzacions, la ruta torna a pujar cap el coll de Poses, on trobem la carretera de Caldes a Moià. Ens trobem amb el GR 177 que no deixarem fins al coll de Matafaluga. Abans, però, arribarem al coll de Termes, punt de conf
luència amb la ruta Codinenca. A partir d'aquest coll, hi ha un llarg tram carener amb magnífiques vistes de les muntanyes de l'entorn, travessant un munt de collets fins al coll del Pi d'en Guàrdia, punt de coincidència amb el PR C-145 que ve de Granera, i el coll del Vinardell, sota una gran torre de conducció elèctrica.
A partir d'ara, la panoràmica s'eixampla sobre les rodalies de Sant Llorenç Savall amb el massís de Sant Llorenç del Munt com a teló de fons. Des del coll del Vinardell, la ruta davalla lentament per arribar, per fi, a San Llorenç Savall, a la capçalera del riu Ripoll. Una tercera part del seu territori forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Arribem a la plaça Major, final d'etapa.
A Aiguafreda, sortim des de la plaça on hi ha el monòlit commemoratiu de la inauguració del GR 2 (La Jonquera-Aiguafreda), al costat del pont de l'Abella sobre el riu Congost. Fins a Sant Llorenç Savall seguirem la ruta de la clàssica Matagalls - Montserrat, amb ma
gnífiques panoràmiques de la vall del Congost al llarg de la pujada al Grau del Sunyer. El camí creua el riu Congost juntament amb la ruta Verdaguer i el GR 5. A la sortida d'Aiguafreda, el camí se separa de les rutes anteriors per dirigir-se al Grau del Sunyer i al coll de Taló, per on passa la carretera de Centelles a Sant Feliu de Codines. Se segueix pujant per arribar al coll i els Turons del Fabregar. Al collet del Marsó gaudirem de boniques vistes sobre la capçalera del riu Rossinyol; al fons podrem veure la població de Castellterçol. De seguida, arribem a la carretera C-1413, que seguirem a la dreta creuant el riu Tenes pel pont de les Ferreries, molt a prop de Sant Quirze Safaja.Després de passar per algunes urbanitzacions, la ruta torna a pujar cap el coll de Poses, on trobem la carretera de Caldes a Moià. Ens trobem amb el GR 177 que no deixarem fins al coll de Matafaluga. Abans, però, arribarem al coll de Termes, punt de conf
luència amb la ruta Codinenca. A partir d'aquest coll, hi ha un llarg tram carener amb magnífiques vistes de les muntanyes de l'entorn, travessant un munt de collets fins al coll del Pi d'en Guàrdia, punt de coincidència amb el PR C-145 que ve de Granera, i el coll del Vinardell, sota una gran torre de conducció elèctrica.A partir d'ara, la panoràmica s'eixampla sobre les rodalies de Sant Llorenç Savall amb el massís de Sant Llorenç del Munt com a teló de fons. Des del coll del Vinardell, la ruta davalla lentament per arribar, per fi, a San Llorenç Savall, a la capçalera del riu Ripoll. Una tercera part del seu territori forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Arribem a la plaça Major, final d'etapa.
MOLT IMPORTANT: en aquesta etapa no es troben fonts pel camí, per tant s'aconsella anar-hi ben proveït d'aigua. Aconsellem portar dues cantimplores i algun suc de fruita.
Dificultat: *** (s’ha de tenir en compte la llargada i el desnivell acumulat)
Desnivells acumulats aproximats: (+1.150 m) (-1.070 m).Organitza: Vocalia de Senders.
Vocals: Hermo, Enric, Joan, Àngel i Montse.
En la següent imatge podeu veure el track GPS de la novena etapa De La Jonquera a Terrassa (GR 2), Aiguafreda - Sant Llorenç Savall. Si hi cliqueu, podeu veure el track al Google Earth en 3D i descarregar-vos-el:
Els Cingles de Bertí
Els Cingles de Bertí formen part de la Serralada Pre-Litoral catalana. Es tracten de les cingleres i relleus que separen l'altiplà del Moianès, zona de contacte dels paisatges submediterranis de la Catalunya humida, amb els ambients mediterranis del Vallès. A llevant, estan separats del massís (i del Parc Natural) del Montseny pel C
ongost, mentre que a ponent són creuats pel Tenes, que produeix espectaculars saltants d'aigua, amb formacions de travertí a Sant Miquel del Fai, possiblement el lloc més emblemàtic de la zona. Per l'est es troba unit geològicament amb el massís del Montseny, separat només per l'estreta vall que forma la conca del riu Congost, a causa d'una falla, que és l'enllaç del Vallès amb la comarca d'Osona (o Plana de Vic). Per l'oest està unida topogràficament i estructuralment amb els Cingles de Gallifa, separació marcada per la conca del Tenes, i els primers murs del massís de Sant Llorenç del Munt.
Hidrogràficament, destaquen el riu Congost, que tant ell com els seus afluents travessen per esquerpes gorges anomenades Sots, i la riera del Tenes, que fins i tot arriba a formar cascades a Sant Miquel del Fai. En aquests paratges s'inspira la novel.la Els sots feréstecs, escrita al 1901 per Raimon Casellas. Tot i això, les zones altes són minces en aigua. També poden trobar-se algunes petites coves i cavernes, totes elles molt curtes i estretes. Les més famoses, les de Sant Miquel del Fai, només són túnels.
Les principals cotes es troben al Puig Oriol (972 metres) i el Puig Fred (952 metres), que domina la vall del Congost. Pel que fa al Puig-Graciós, aquest puja fins als 807 metres.
Cap a l'Alta Edat Mitjana, el poblament tendí a pujar de la vall del Congost cap als Cingles i, actualment, segueix la tendència de desaparèixer, com pot observar-se en els cas
os de Montmany, Bertí i Sant Miquel Sesperxes. Una pista comunica Sant Martí de Centelles amb l'Ametlla del Vallès, vorejant el cingle, el desnivell del qual és salvat pel grau Mercader, prop del Santuari de Puig-Graciós. És comú trobar-s'hi forces excursionistes durant els caps de setmana.
Històricament han estat els límits tradicionals de les demarcacions civils i eclesiàstiques de Barcelona i de Vic, fet que, adaptat als nostres temps, encara es conserva. L'any 1994, com en moltes comarques de Catalunya, els Cingles van patir un devastador incendi, del qual encara s'estan recuperant.
L’anomenat pla de la Garga, és un replà d’erosió de la capçalera del Congost, de 640 a 800 metres d’altitud, constituït pel mateix material calcari que forma els cingles de Bertí. El Cerdà senyoreja des d’aquesta alçaria els límits de Centelles i Aiguafreda.
Llocs destacats que mereixen una visita són:
ongost, mentre que a ponent són creuats pel Tenes, que produeix espectaculars saltants d'aigua, amb formacions de travertí a Sant Miquel del Fai, possiblement el lloc més emblemàtic de la zona. Per l'est es troba unit geològicament amb el massís del Montseny, separat només per l'estreta vall que forma la conca del riu Congost, a causa d'una falla, que és l'enllaç del Vallès amb la comarca d'Osona (o Plana de Vic). Per l'oest està unida topogràficament i estructuralment amb els Cingles de Gallifa, separació marcada per la conca del Tenes, i els primers murs del massís de Sant Llorenç del Munt.Hidrogràficament, destaquen el riu Congost, que tant ell com els seus afluents travessen per esquerpes gorges anomenades Sots, i la riera del Tenes, que fins i tot arriba a formar cascades a Sant Miquel del Fai. En aquests paratges s'inspira la novel.la Els sots feréstecs, escrita al 1901 per Raimon Casellas. Tot i això, les zones altes són minces en aigua. També poden trobar-se algunes petites coves i cavernes, totes elles molt curtes i estretes. Les més famoses, les de Sant Miquel del Fai, només són túnels.
Les principals cotes es troben al Puig Oriol (972 metres) i el Puig Fred (952 metres), que domina la vall del Congost. Pel que fa al Puig-Graciós, aquest puja fins als 807 metres.
Cap a l'Alta Edat Mitjana, el poblament tendí a pujar de la vall del Congost cap als Cingles i, actualment, segueix la tendència de desaparèixer, com pot observar-se en els cas
os de Montmany, Bertí i Sant Miquel Sesperxes. Una pista comunica Sant Martí de Centelles amb l'Ametlla del Vallès, vorejant el cingle, el desnivell del qual és salvat pel grau Mercader, prop del Santuari de Puig-Graciós. És comú trobar-s'hi forces excursionistes durant els caps de setmana.Històricament han estat els límits tradicionals de les demarcacions civils i eclesiàstiques de Barcelona i de Vic, fet que, adaptat als nostres temps, encara es conserva. L'any 1994, com en moltes comarques de Catalunya, els Cingles van patir un devastador incendi, del qual encara s'estan recuperant.
L’anomenat pla de la Garga, és un replà d’erosió de la capçalera del Congost, de 640 a 800 metres d’altitud, constituït pel mateix material calcari que forma els cingles de Bertí. El Cerdà senyoreja des d’aquesta alçaria els límits de Centelles i Aiguafreda.
Llocs destacats que mereixen una visita són:
- Sant Miquel del Fai. És un monestir excavat dins una balma al punt on el riu Tenes salta des de la part alta dels cingles fins la zona de Riells del Fai, al Vallès Oriental.
Sant Pere de Bertí. Ermita romànica referent per als masos que existien a l'altiplà.
Santuari de Puiggraciós. Si bé una mica apartat al sud, és un punt de referència de la zona amb una vista immillorable dels cingles.
Els Graus. Són camins d’ascens aprofitant les zones més planeres de la paret de la muntanya. Els més coneguts són: el grau Mercader (utilitzat antigament per baixar al mercat de Granollers des de les masies de la part alta), el grau de la Trona, el grau de Montmany i el grau de Sant Pau.
El Clascar. Antiga domus fortificada del segle X, posteriorment convertida en masia i transformada a principis del segle XX en una mena de castell neogòtic. Actualment està en ruïnes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada